marginàlies

Fa tres mesos, en Renyines hagué de ser expulsat perquè, després de dos anys d’abstinència alcohòlica –la d’altres substàncies encara la manté, sembla-, havia tornat “al mam” i té molt mal beure. I pitjor mà: sa dona, la seva exdona per ser més precís, ho sap bé. L’ha apallissada més d’un pic, motiu pel qual ha pagat presó i encara té vigent una ordre d’allunyament. Abans que ventàs cap gazanenc se’l pogué fer fora. Mentre sortia, caminal enllà, entobiat pels efluvis de les cerveses, davant excessius testimonis, amenaçava de mort els responsables del centre i advertia que destruiria tots els treballs que
havia fet per a la casa com a part de la laborteràpia. I en haver acabat la trencadissa, calaria foc a Can Gazà amb tots els residents a dins. I després…
Tanmateix, seguia els patrons habituals. La resposta a un correctiu tan sever com l’expulsió sempre és la mateixa: renecs, clams a la innocència, descàrrega de la ira sobre els responsables i amenaça final. L’endemà, però, l’amenaça ha desaparegut, es matisa força la ira vers els responsables, s’admet la debilitat i desapareixen els renecs. Als tres o quatre dies el penediment és tan sincer
com necessari per negociar el retorn al centre al cap d’una setmana. En el cas del Renyines no ha anat així: als dos mesos justs de l’expulsió, aprofità la fosca per entrar i destrossar quatre de les barreres de fusta que havia dissenyat i muntat juntament amb dos ajudants. Val a dir que, serè, sense cap
addictiu que el mancabi, el Renyines fa bona feina de fusteria i llanterneria.
Polit i tot, és en fer feina. Aquestes primeres quatre barreres inutilitzades posaren Can Gazà a l’aguait. No s’extremà cap mesura de vigilància tot pensant que ja estava, que el Renyines es donaria per satisfet. Però no: a la setmana tornà a entrar aprofitant la fosca per tallar els tensors del reixat de tres
tanques que també havia col·laborat a col·locar. I de la temença es passà al temor: els psicòpates solen ser implacables i en Renyines sembla que ens indica que ho serà. És clar que se l’ha denunciat. I que segurament serà detingut, la qual cosa farà que es negui un poc més en aquest oceà furiós que forma la
depauperació: hi ha traus que mai no clouen i mancances males d’eradicar. Tota manera, aquest episodi colpidor ha deixat al descobert l’afecció dels residents vers Can Gazà, sentiment que ben poc demostren, com si n’estiguessin ben gelosos.