marginàlies

En Berenguer –així es fa dir- frega la setantena, a primer cop d’ull. El document d’identitat precisarà  més tard que en té setanta-quatre. Més que brut, va amb una ala que li penja. Amb la cabellera blanca  desendreçada i amb la barba d’uns quants dies abandonada a la seva sort, passa més per deixat que no  per carestiós. I mira l’interlocutor sense ànsia, la qual cosa apregona la impressió de tractar amb un erudit capficat en les seves dèries. Demana poder venir a dinar, que viu sol i no té gaire traça en fer  menjar. Pot pagar els dinars, no en mancaria d’altra, que no està per cap euro, ell. Però pensa que pot ser una primera passa per mirar d’ajudar d’alguna manera la casa i la causa dels residents. Se sent molt a prop d’ells perquè, diu aplomant les paraules, tots tenim qualque caire marginal. I comença a parlar pausada i curosament.

Allò que no puc suportar és la commiseració; que la gent, en veurem, guiada pels prejudicis que es desprenen del meu posat, amb un moviment de cap pinti planys a l’aire. Com si ells en fessin molt, de  la vida, i jo la tudàs, m’entens? I tots ens deixam prendre pels titulars, del diari de la vida, no sé si m’explic, quan tot el pes hauria de recaure en els instants, en els detalls, en els llocs precisos on estimam o odiam. És aquí, ara i amb el que tenim a mans i a la ment, que hem de desafiar l’atzar.  Formigues psicòpates, som. Un ramat imbècil d’alens que venen de la boira i van cap drets a l’estimbada. Fixa’t bé que, de nosaltres, l’únic que compta és la data de naixement, de la qual no en recordam res, i el punt final, la mort, de la que tampoc no en podrem fer recordatori. Té collons, la cosa! I perquè em prenc els dies de la manera més ociosa possible, per la gent som un dropo fora del sembrat. Visc de rendes, sí, no gaires, però les suficients per vagar si em rota i dormir, si s’escau, on la nit em troba. Al cap darrer, fot un feiner, no ho neg, per no fer feina. Com tothom, per tant. No em diràs que ens matam a fer allò que sigui per no voler morir, m’entens? Bestieses! Tot és una gran mentida, motiu pel qual hauríem de poder ser més d’un durant la vida. Cada dia un personatge nou. En llevar-te i haver fet el cafè decidir qui seràs durant el dia. Em segueixes? Jo, avui, quan m’he aixecat, mentre orinava, he decidit que ma mare m’abandonà, a les poques hores de néixer, al portal d’una caserna de la guàrdia civil d’un poble perdut de la península. I que vaig parar a cal sergent estèril que, al seu torn, havia estat adoptat. I que en lloc de patir l’hospici, vaig patir l’oligofrènia del meu pare adoptiu, sergent obès de la guàrdia civil. Vaig conèixer un grapat de pobles i ciutats, i a cada un, en lloc d’una manera nova d’entendre el món, una manera particular de rebre càstigs corporals sense motiu. I cansat de rebre per no res, quan estrenava pèl als ous, vaig encanonar el sergent que em feia de pare  amb la seva pistola reglamentària i li vaig dir que a la propera cinglada a mi o a sa dona –que sí va  saber fer-me de mare- li aixecaria la cobertora del cervell sense cap mania. Què et sembla? I demà seré  un capellà a l’antiga que encara diu les misses d’esquena als feligresos i en un llatí que espantaria el propi Juli Cèsar, m’entens? Encara que solc repetir el personatge del fill putatiu de guàrdia civil. Probablement perquè és la certa, la meva pròpia història. Però mira, d’ençà d’aquell episodi de força  s’acabaren les pallisses. A canvi, però, els psiquiatres es feren amb la meva ment i fins ara. No obstant,  no me’n queixo: ma mare em deixà en herència mitja dotzena de pisos, cinc dels quals tenc llogats a  bon preu, i amb la renda que em fan puc viure a plaer. I passeig amunt i avall. Conec tots els racons de  la ciutat, saps? Però bé, no et vull avorrir amb batalletes de boig, que deus tenir moltes coses a fer. Puc venir a dinar, creus?