marginàlies

En mig any, el deteriorament de Casimir esvera. El mes de març, quan comparegué per primera vegada a Can Gazà per sol·licitar plaça per dinar, presentava un aspecte gairebé immillorable i portava una carpeta blava a vessar de documents que, al seu parer, acreditaven que era el més bon cuiner del món. Tanmateix, tot d’una deixà clar que el cap li ballava i que no acceptava cap altra història personal que no fos la que s’imaginava. Així i tot, ni el seu posat ni el seu relat anguniaven gens.

A més, demostrava que estava en tractament psiquiàtric, que es prenia la medicació i que passava les nits en un alberg. Vingué a dinar ininterrompudament més d’un mes, temps durant el qual anà bé i sense separar-se mai de la carpeta amb els documents.

De cop, deixà de venir i ningú no en sabia el parador. Els més ben pensats, reforçats per la certesa que Casimir no formava part dels deambulants històrics de la marginàlia mallorquina profunda, creguérem que havia trobat tall de feina a part o banda. Reaparegué fa un mes sense la carpeta blava dels  documents i amb signes evidents de no estar a recer. Òbviament, no havia trobat feina. En demanar-li per on rondava, digué que, donat el bon temps, a vegades dormia al ras, prop d’alguna platja. I en interessar-nos per què no romania a l’alberg, respongué perquè allò era un cau de lladres que li ho havien pres tot.

Ara dormia on el trobava la son. I el tractament? I la medicació? Que tenia hora demanada, que no ens preocupàssim. La setmana passada el seu desmillorament ja era rotund. En manifestar-li la sorpresa per veure’l d’aquella fila, replicà que ho passava malament, que no li sortia cap feina tot i ser el millor cuiner del món i parlar tres llengües, i que començava a estar ben fotut. I això que bec molt poc, deia desafiant les mirades que el compedien.

Per sortir del pas i no haver de donar més explicacions que les estrictament necessàries, demanà dia per rentar-se i una muda de roba neta. L’endemà a migdia ho podria fer, però no es presentà. Ahir tornà amb la mateixa roba de fa un mes, ben enfitat, i en demanar-li per què no acudí a dutxar-se fa una setmana, digué que no havia tingut temps; que estava molt ocupat en caçar caderneres per vendre i així aconseguir quatre cèntims, que amb això de la crisi els pobres morirem tots. Hi tornàvem a ser:  tornava a tenir el senderi estranyat i sa mirada prenia la fuita de l’aflicció. Prens el medicament, Casimir? Sí, ves, i mostra el medicament. I beus molt? Què va!, una cerveseta i prou, que m’he d’aixecar molt dematí i he d’estar ben espavilat per anar a parar el vesc a les caderneres.

Dues n’he caçades, diu, que encara he de cobrar, mira tu quina barra té la gent: t’encomanen una cadernera i després no te la paguen! Aleshores, Casimir, si no te paguen les caderneres, per què les caces? Perquè de petit que tenc predilecció per caçar caderneres i no puc deixar de fer-ho, és un impuls que no puc impedir. Sé cantar ben bé com elles, mira, diu amb un somriure orat. I debades prova de fer un so semblant al refilet caderner. Vendràs a rentar-te, demà, i a canviar-te de roba? No sé si tindré temps, però faré tot el possible.

Les caderneres m’ocupen molt de temps, saps? Per què no tornes a l’alberg? Perquè allà tots són lladres. He hagut de llogar una taquilla per tenir-hi les meves coses. On l’has llogada? Allà, devora els pins on dorm. Que, per cert, hi passen unes rates com el braç. Però aquests pins, on són, Casimir? Allà, als pins, devora la platja. Quina? Cony, la que hi ha devora la Seu. Però si allà no hi ha cap pinar, Casimir. Si, home, agafes el caminoi que trobes en baixar de l’autobús… No se’n pot treure aguller, però en insistir per què no torna a un alberg acaba per dir que no, que li agrada anar per lliure i que demà mateix es farà una barraca amb quatre palets i un plàstic. I on la faràs, a la barraca, Casimir? A Marratxí, on ha de ser, on vaig a posar el vesc per a les caderneres.