marginàlies

El sol fa el repèl a les ovelles que, en haver fer el primer àpat del dia, cerquen l’ombra protectora de la paret d’esquena d’ase. Saben que tanta llum matinera constipa. Fa goig, el camp, entrats a la tardor. Reverdeixen els prats i les mosques que, amb tanta inestabilitat atmosfèrica, van esvalotades i més empipadores que mai.

En Martí seu en el pedrís de l’entrada bona de Can Gazà, esperant que l’acompanyin a l’especialista, i s’ho mira tot amb certa recança. L’acaben d’operar d’una hèrnia –pura rutina mèdica- però la hipocondria quan envesteix és mala d’aplacar. Encara hem de tomar les ametlles dels grapat d’ametllers, diu. Ja estam –afegeix- que no les aprofitam, però és una vergonya no cuidar
els arbres, per vells que siguin. Té raó. I la tos molt lletja, en Martí.

Passa pena que el pes al pit acabi malament. En té molt de números, en aquesta rifa letal. Ha fumat des de fullaca de pi, als deu anys acabats de fer, a la picadura narcòtica més sofisticada. Acaba de fer seixanta-nou anys i només en fa tres que no fuma. O diu que no ho fa: a ningú no li estranyaria que les nits que passa assegut a la butaca de la sala d’estar –no pot estar enllitat; s’ofega- no fotés calades desesperadament. Diu que de la seva vida en podrien fer una pel·lícula. Passà de fer de pagès amb son pare, amb qui acabà a manotades, a Eivissa, quan a la pitiüsa major s’ho passaven pipa els que no
feien la guerra, sinó l’amor. Fou dels primers mallorquins, manifesta, que féu part d’aquella tropa d’ociosos i flipats. Ho visqué tot de cop i en molts pocs anys. Féu tota mena de feines per no fer-ne brot i viure esquena dreta, diu amb punyeteria. Emfasitza que ell no va ser hippy, sinó un pobre diable funcionalment analfabet que es creia que ho podia ser, hippy, sense cap compte corrent que li
cobrís la nuesa. Tingué un fill amb una americana xampurrejant l’anglès de potada. Només el veié un sol pic, acabat de néixer. Als tres dies, diu, al·lota i fill havien desaparegut. Mai no ha provat de trobar-lo, ni l’americana l’ha cercat. Serví copes durant molts anys en tota mena de discoteques i bars, i
just per satisfer l’ànsia. Ha provat tots els psicotròpics imaginables i acabà venent-los a la menuda i enxarxat a la cocaïna. Fa sis anys l’atacà un “bolditalic” ictus apoplèctic que el deixà a la vorera de la mort i de la inanició. De llavors ençà fa vida ermitana, diu: no fa feina perquè no pot, però prega a la seva manera i ni beu, ni es fica al cos res més que medicaments. Seguí fumant, després de l’esclat cerebral, però ho ha acabat deixant-ho. No té més família que dues nebodes que, adesiara, passen a veure’l més per decòrum que no per devoció. Ara, quan ja no serveix per res, diu, li ha pegat per recordar, per filar, exercici que mai no va fer quan es llogava a les il·lustres velles que reclamaven la seva brutalitat amatòria. I diu que se’n desfà. I que, si pogués, espolsaria els ametllers, cansats de viure i fer secallons. Que una casa de bé com Can Gazà no pot descuidar els arbres, per mísers que siguin. I segueix embadalit davant el sol que comença a despuntar fent el repèl a l’ovella més vella de la guarda. Ningú no sap com dir-li que el càncer de pulmó fa una viada.