marginàlies

Quan hom sent dir a José Ignacio Wert Ortega (Madrid, 1950), ministre d’Educació, Cultura i Esports del Regne d’Espanya, i tertulià intereconomista en excedència, que espanyolitzarà els alumnes i/o joves catalans, no pot evitar que un calfred intens li paralitzi momentàniament l’espinada. Són molts els que, en escoltar aquesta voluntat ministerial, els sembla viure un déja vu excessivament perllongat; que se sentin afectats per una paramnèsia estaquirotadora i inquietant.

I no sols per l’enunciat en si, que per ell mateix no pot ser més casposament repulsiu, sinó per allò que significa en boca d’un personatge d’aspecte sinistre (d’aquí a ministre només hi va la lletra inicial) que sembla tret de la bassa franquista que encara fermenta i que els més il·lusos –jo entre ells- es pensaven que s’havia solidificat passats trenta-set anys de la mort del dictador per la gràcia de Déu, segons deien les seves monedes.

És veritat que, escoltades en fred i per aquells que no saben prou bé com se les gastaven els pares i els padrins de la ideologia wertiana, aquestes voluntats expressades són la millor crida per fer acréixer el sobiranisme. Efectivament, pot fer més per la causa independentista aquesta wertiada que totes les anàlisis assenyades i doctes que demostren la viabilitat -i necessitat- de l’emancipació principatina.

I, tanmateix, sentir Wert és com pujar a les golfes i voler recuperar de la pols i el silenci el jou i les fletxes; voler reimplantar el “Frente de Juventudes” que, en lloc de la creu esvàstica, adoptà la creu de ferro com a símbol per tal de demostrar de quina pasta estava fet.

Més enllà de bromes i acudits, i també de pensamentots primmirats, el cert és que aquesta determinació imperial de Wert és l’única oferta que pot presentar l’espanyolisme que domina al regne, és a dir, el reaccionarisme, l’elogi de desil·lustració, el dictat; el retorn al garrot, a la veu única, a la cultura única, a la única fórmula de no anar enlloc. I aquest espanyolisme imperant, recordem-ho, és prou transversal entre els partits d’implantació estatal com perquè la seva faç més grotesca –i més autèntica, per això- sigui tan amplificada com seguida.

Colla de caps werts!