marginàlies

Fa setmanes que m’acompanya, que textos seus vénen amb mi on vagi per si hi ha temps de llegir-li qualque vers. I on sigui que esperi, anticipant-se a la lectura, se m’apareix la fotografia d’ell, magre com un jonc, vestit negre amb guardapits igualment fosc, abric més clar penjat al braç esquerre, amb un plec o diari (la fotografia no és gaire precisa) a la mà, corbata de llacet empapallonat, ulleres rodones de pasta negre i barret. Ah, i el bigoti ordenat que li fa de contrafort al llavi superior. 

Pel posat  i la resolució de la cama esquerra i el braç dret es pot deduir que, en el moment de retratar-lo, caminava determinadament; que  bé no sabia que el fotografiaven, o bé no hi parava gens d’esment. És curiós observar que en les poques fotos que l’han sobreviscut hi apareix caminant. De fet, la imatge que més corre d’ell també el presenta caminant amb decisió, amb l’abric posat i completament embotonat, peu esquerre i braç dret avançats i mà esquerra endarrerida sostenint uns fulls. Sembla que fugi del temps apressadament per no anar enlloc. En les dues fotografies, però, no mira enfora, sols a un parell de passes. Però perceps que ho fa concentrat, amb el senderi ocupat amb substàncies feixugues i afeixugants, com la vida, diuen, que portà. Qui sap, em dic, per ventura repassava versos com: “Ilha próxima e remota, / Que nos ouvidos persiste, / Para a vista nao existe. / Que nau, que armada, que frota / Pode encontrar o caminho / À praia onde o mar insiste, / Sé à vista o mar sozinho?”.