marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
CANT TANC
Quan les paraules no fan més que nosa entre dues veus enrugides que reneguen, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. I l’absurditat –talment un santbernat obès- ofega la cel·la monacal de l’eufonia.
Acceptem que la parla no acaba d’ajustar-se ni a les necessitats ni als glatiments humans. Per a aquests vertebrats amb ínfules d’excel·lència i les seves cuites arrogants, el cant esdevé la conducció més
reeixida per als raonaments i altres sensacions metamundanes que vindiquen un cos inapel·lable per acabar amb les especulacions sobre la seva natura.
El cant doma l’expressió tot compassant-la; donant peixet al temps perquè s’entretingui i l’ebullició creativa de la matèria grisa pugui ben dir el que cal que sigui dit amb nitidesa i diàfanament se senti.
Les paraules haurien de ser les manobres de mestres en l’art de crear harmonies ferrenyament perdurables i no les bassetges en què s’han convertit en haver estat confiscades pel poder de la idiòcia i deixades –intencionadament- a mans de sicaris dels lladrucs i dels brams.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
(…) El cant doma l’expressió tot compassant-la; donant peixet al temps perquè s’entretingui i l’ebullició creativa de la matèria grisa pugui ben dir el que cal que sigui dit amb nitidesa i diàfanament se senti. Aquestes paraules, acompanyades d’un Matisse (si no vaig errada) són genials.