marginàlies

Fer una caminada regular i sense atendre el rellotge pels camins, caminois o caminets capvesprals de la terra de call vermell que Damià Huguet retratà millor que ningú, hauria de ser obligat per tot aquell que es vol posar el nom de l’illa a la boca per parlar-ne amb propietat i rigor. I millor si és després d’una ploguda; de les que no fan aljub, és clar. Una ploguda desgarbada, quatre gototes que embruten els vidres i se’n riuen dels embornals.

Caminar a pas de xarfardeig entre les parets de pedra seca que no amaguen res, ans al contrari: mostren la nitidesa del bes de la terra, l’essencialitat dels rostolls, la transparència de les pastures, la fortitud de les porrasses que rebenten l’asfalt nou amb la determinació dels agosarats. Tot convida a l’oxigenació plena. Adesiara, una casa gran i agradosa parla a les clares de gent nova ben proveïda de recursos i delerosa de tranquil·litat. És el moment que aprofita un llebró per córrer diagonalment una tanca engarrigada. I que un ca de bou dóna un ensurt de mort als caminants en sortir ningú sap d’on bordant ensordidorament i mostrant els seus claus gens amables. Una parella de cegues es miren la feta consternades per la torpor dels aimadors dels caminois de call vermell. Ja ho deia Damià a “Guarets de l’alba”:

En aquests camps els macs tot ho dominen.
Sempre hi ha engrut on voldríem maror.
Call vermell. Argila porrerenca. Pedreny santanyiner.
El bé no es pot preveure. I el mal tampoc no vol
adobar amb engrunes allò que el bé ignora.