marginàlies

Ahir, havent dinat, quan estava a punt de prendre el son de la migdiada, del cancell estant d’aquest  estat en què tot és remorós i extremadament plaent per vaporós, un xum-xum compassat i greu,  gravíssim; un martelleig sord que feia mal sense deixar marca em sacsejà el cos gairebé en suspensió,  atacant acarnissadament el diafragma.

Sobresaltat, tot d’una vaig saber que la nova veïna de baix, una  al·loteta d’institut agradosa de cara i tracte, havia decidit fer campana i passar l’horabaixa amb aquesta  mena de música poca alatxa, com designava la padrina la fatxenderia i la poca agudesa. Reconec la  meva ignorància: no sé quin nom té aquest repertori de detonacions o trets d’obusos en bateria fets  passar per música que et posen a prova la salut dels timpans i solen preferir els cadells d’autos més  impacients per retrunyir a plaer i a dojo.

Vaig renegar, com no podia ser d’altra manera, i sembla que ho intuí, la jove veïna, perquè  immediatament després que la meva emprenyadura hagués despenjat un grapat de sants, el volum d’aquelles salves enfollides i tretes de context disminuí força.

D’un gran mal en surt un gran bé, diuen, i deu ser ver, almenys escadusserament, perquè apagant-se els cops de boxa musicals, anava percebent com de la banda del montpeller entrava a casa el “Camí florit” de Josep M. Llompart cantat per Maria del Mar Bonet. Em vaig aixecar de quatres i en dos llongos vaig ser davant la finestra de la cuina per no perdrem cap nota:

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mare-selva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l’aire color de vauma
l’esgarrifança d’un poll).

En acabat, com tampoc no podia ser d’altra manera, em vaig deixar prendre per l’evocació.  Contemplant la lividesa que presenta avui la pell d’aquest país nostre tan matxucat em demanava què en pensaria, Llompart; què ens diria. Del martelleig que serveix de banda sonora a les hosts del botellot no ho sé, tot i que em faig una lleugera idea; dels que ultratgen aquesta terra i “tunegen” les nostres institucions, ho deixà escrit clar i català.