marginàlies

Per ventura no dir res ajudaria a contenir l’allau d’idiòcia que no cessa. No hi ha cap necessitat de dir si saps que res del que puguis oferir oralment farà paret. Tanmateix, a tots ens toca un bon callar, sabent del cert que el callar és com a sucre. Els illencs ho som molt, dels silencis, o més aviat de ser prudents a l’hora de parlar perquè la paraula té valor, ho diu tot de nosaltres i amb nosaltres ni s’hi pot jugar ni s’hi pot mercadejar.  Probablement perquè som ben conscients que val més callar que amb bèsties conversar.  De callar, ningú se’n penedeix, deien i hauríem de seguir dient; mai te sabrà greu haver callat, alliçonaven en temps d’apreuar el silenci. La contaminació sonora fa matx fins a matar i l’excés de collonades que col·lapsen les autopistes de les xarxes socials no fa més que engreixar l’estupidesa. Convé molt,  donar treva a la xerrera.