marginàlies

El cafè que es pren amb tota desconfiança no és cafè. El beuratge de l’expenedora que pren com si fos poció per atacar la beneitura no en té el gust, de cafè; el que detecten se papil·les linguals no és identificable amb cap percepció gustosa sentida abans i la sensació marcadament ofensiva s’esvaeix apressadament però amb fort disgust. Sols se sent una calentor rebent que ataca les dents i sembla que les constreny, que les fa barallar amb les genives que també es retrauen, tornen no res, a tot estirar detectores molt sensibles de cremors abrusadores. Però res d’això no manifesta sa cara impertèrrita. Podria anar al lavabo i escopir el glop que no ho acaba de ser de tan esquifit, i després tirar el que queda d’aquella bevenda detestable però no ho fa: no vol llençar els noranta-cinc cèntims que li ha costat; s’ha arriscat, ha perdut i n’ha de pagar les conseqüències, això és, beure’s aquella aigua tenyida amb borra, pensa. Deixarà que es refredi una mica -no bufarà per suposadament accelerar el refredament, el tassó fet de material reciclable no s’ho mereix- i d’un sol glop generós s’empassarà el que hagués volgut que fos cafè. I ho ha a les 16:23, set minuts abans de l’hora prevista perquè l’internista l’informi de les diferents proves que li han fet per determinar l’origen de les molèsties intermitentment doloroses que fa setmanes que sent al ventre i que s’escampen a banda i banda fins a l’esquena. I està segur que el glop que s’haurà de beure necessàriament serà mil vegades pitjor que el que ha fet.