marginàlies

He vist en funcionament tant les llars de foc com les cuines econòmiques i he viscut el seu declivi a favor de les cuines de butà. Val a dir que les cuines econòmiques m’atreien fortament primer de tot pel nom: això d’econòmica em despistava, no ho acabava de capir; què economitzen, em demanava infantilment? I després pel seu disseny que, als meus ulls, es traduïa en un prodigi de comoditat, d’eficàcia i de senyoriu, segurament perquè a casa no en vàrem tenir mai i passàrem directament de la llar de foc a la de butà.

Evidentment no record la primera vegada que vaig veure una bombona de butà ni l’impacte que em causà tant la forma com el color, però sí que retenc amb nitidesa la fascinació que sentia pel camió que les duia i el so tan especial de les bombones en topar unes amb altres. Descobert, amb dos pisos de bombones, ben ataronjat, em feia dir que qui el menava i servia les bombones era molt afortunat; que a mi m’agradaria i tot menar el camió i repartir bombones. Supòs perquè teníem un veí que era butaner -però d’un altre poble- i em feia molt de cas. Per cert, en casar-se amb una externa, la seva dona passà a ser “del butano”; no “del butaner”, curiosament.

Aleshores el butaner no deixava cap bombona sense reposar i es feia totes les costes i els pujadors del poble. Jo no parava cap esment en l’esforç d’aquell bon home, però sí que veia que feia bones propines, que ell agraïa amb un esquit d’entusiasme.

He fet memòria de tot això quan he hagut d’anar a reposar una bombona de butà -encara tenc la cuina que va amb aquest gas- al centre distribuïdor de Ciutat perquè, vivint a la part alta de la vila, a la fi d’una costa exigent i allunyat dels carrers que permeten el trànsit de vehicles, el butaner no hi puja les bombones. Segurament fa ben fet: el privilegi de viure en un indret prodigiós comporta servituds d’aquesta casta i altres costos addicionals que accept i pag sense protestar ni gens de recança.