A qui li agradi llegir amb llapis a punt, dedicar com més hores millor al text que l’ha pres, és un plaer que costa de descriure. No tocar carrer en tot el darrer diumenge de la primavera per no deixar la lectura que et té enllepolit, pot ser sí que és una mena de follia tova, sostenible diríem en llenguatge d’ara, però allò que deixa en hom com a penyora mai no podrà ser tractat com una deixalla tòxica.
En fi, de bon matí encara m’entretenia fent fer cucaveles als paràgrafs i frases dels textos llegits que seguien orbitant al voltant d’un pensament en desordre perdurable.
I en plena voràgine rememorativa, llegesc una notícia marginal en un dels periòdics que fullejo a diari sobre la burundanga, una droga pràcticament desconeguda que s’associa a casos de violació i que és força difícil de provar perquè costa detectar el seu rastre en el cos de les suposades víctimes.
Segons sembla, la burundanga te sumeix en un estat de deliri, et segresta la voluntat i quan en desapareix l’efecte, no recordes res. S’extreu de l’herba queixalera, de la mandràgora i de les plantes sud-americanes de l’espècie brugmànsia. Fa anys que, en petites dosis, s’usa en medicina per tractar trastorns del sistema nerviós central per la seva forta acció sedant. Així, és una droga força entremaliada, contundent, pel que sembla, i que afavoreix tant les llegendes com les connexions amb la delinqüència.
Corol·lari de tot plegat: venint de la memòria viva de lectures lentament dirigides, pas per sobre els efectes dissortats de l’amnèsia i pens que són molts els que voldrien burundanguesos; que sona molt bé, vitenc i tot.