marginàlies

La llum blava i diumengera no està gens empegueïda d’entrar a casa i encendre-ho tot. Acabam d’estrenar horari nou i primavera, per tant, que s’alçuri la sang, que la carn reverdeixi els desigs i que la llengua falaguera recuperi les trones i els faristols.

Avui, potser encara surtin Rams en processó solemne; i que algunes palmes beneïdes presideixin de bell nou balcons de casa bona. Els capironats, cuculles, caperutxes, penitents i altres natzarens ja estan  a punt de revista tot reclamant més respecte i protecció a uns fastos que tenen molt més de carnaval soldadesc, encarcarat i uniforme que no de manifestació de fe.

Tanmateix, al capdavall, tot són maneres de davallar escales, deia aquell que, orgullós, no volia admetre que l’havia rodolada. Com sigui, aquest blau dominical no amaga gens d’insolència, es fica benauradament per tot i s’entreté amb lectures balsàmiques, com per exemple: “Ens hem apartat el mal de davant dels ulls, però els dret de l’home, les garanties civils, la dignitat de la civilització són miratges d’una crueldat inacabable, perquè el sistema se sosté gràcies a les masses ingents de població en d’altres parts del món mancades de tot això tan encomiable, tan irreversible que diem haver aconseguit. Hem deslocalitzat la guerra, les impunitats d’Estat, la tortura, la pena de mort. La injustícia en un altre lloc sosté la nostra il·lusió de justícia, l’opressió dels altres paga la nostra llibertat, i ja no som a temps de fer com Buda: hem conquetejat amb l’ascesi, amb la renúncia, amb la gran fuga, trobem totes les formes imaginables d’alteritat d’oferta a les rebaixes del supermercat. No hi ha terrenys inexplorats on sorprendre’ns nosaltres mateixos com en la ruptura cap a terres verges. L’inconformisme i la transgressió són viatges organitzats, forfets de parcs temàtics”.

Ho diu un personatge de “El Testament d’Alcestis”, de Miquel de Palol.