marginàlies

Aquesta concatenació d’atzars i casualitats que, per entendre’ns, anomenem vida, a vegades –moltes menys de les que necessitem i voldríem- ens presenta instants densament emotius que s’instal·len per sempre en els plecs més indelebles de la memòria.

Ahir va ser per mi un dia complicat i inquiet, de molts tràfecs, els propis de l’organització d’un esdeveniment tan important com la Nit de la Cultura de l’Obra Cultural Balear.

Al final de l’assaig general que tingué lloc instants abans de l’hora prevista per començar la festa, vaig poder saludar els components de “Blaumut”, una aposta personal per cloure la gala. No els coneixia personalment ni en coneixia el directe, però les seves cançons m’arribaven –i m’arriben- amb tanta força i em feien –i em fan- tant de bé, que estava convençut que sobre l’escenari em farien el mateix efecte o més. També els volia agrair que haguessin acceptat a la primera la invitació que els vaig fer a través del contacte del seu web i en condicions assumibles per l’OCB.

I no em vaig poder estar de dir-los que m’hagués agradat que haguessin pogut cantar “Cartes de l’orient”, que gravaren amb l’Escolania de Montserrat, la primera de les cançons del grup que vaig conèixer i que m’obrí les portes a les altres.

La gala acabà bé, sense cap imprevist, i mica en mica cessà l’encongiment, el passar pena, la inquietud i els maldecaps. Quan m’acomiadava dels convidats, la coordinadora de tot plegat em digué que l’acompanyés. No em donà cap explicació, senzillament que la seguís, i me menà a la zona dels camerinos del Teatre Principal tot acabant en el número 4.

Allí m’esperaven els “Blaumut”. Em feren seure en l’única cadira que quedava lliure, tancaren la porta i començaren “Cartes de l’orient”. Només per mi. I de mi, en aquella estança i en aquell instant, no en quedà més que pell engallinada, un nus enorme a la gola i un sac sense fons d’emotivitat a lloure. Indescriptible.

Donar-los les gràcies per aquest regal no basta –ni prop fer-hi!- per fer cabal amb tot el que vaig sentir. Si ja tenia blaumuts a l’ànima en entrar al camerino, després d’aquest regal, tinc cinc germans més de música.