marginàlies

Els gegants de Santanyí i contrada, en Bernat Cincclaus i na Maria Ramis, han presidit les beneïdes de sant Antoni de s’Alqueria Blanca. Aquest estiu farà onze anys, aquesta parella de gegants, que fan tres metres cinquanta d’alçada i pesen trenta-dos quilos; excel·lent proporció. Feia goig el pom de flors fresques de na Maria i en veure la planta d’en Bernat hom voldria que les cinc claus d’or que el representen no fossin màgiques i que els seus custodis fossin, efectivament, dimonis boiets nostrats per fer fora de l’illa tota la malignitat que ha de suportar.

Les beneïdes curiablanqueres no són multitudinàries ni surten a cap televisió, i ni ho volen ni els fa cap falta. S’Alqueria té mil i pocs habitants i està feta a la mida de la seva gent. Per això prepara una festa de proximitat, per no sortir de l’argot predominant; una festa que se celebra perquè cal i perquè es vol mantenir l’escalfor de la nissaga, l’empremta del lloc. Costa poc engegar la festa quan es creu en ella i els curiablanquers són feiners de mena.

Alguns dimonis grossos, molts dimonions, un grapat de santantonis, tres carrosses tirades per tractors, una colla de cavalls, una caterva de cans i cusses, i una camilla de velles eixerides que cantaven al sant que guarda els animals tant si són de pèl com de ploma, han passat per davall l’arc d’aigua beneïda que mossèn Jaume Serra dibuixava amb el seu salpasser.

Per ventura abundava poc la fe entre la gent que desfilava i s’ho mirava; es probable que molts feien part de la festa per veure només el menut de la casa vestit a l’ampla, de dimonió o de santantoni. Per ventura el nombre gens menyspreable d’estrangers que també participaven de la festa no sortia de l’estranyesa i se’n feia creus d’aquella manifestació tan especial de festa. Tanmateix, la jovenalla que presidia els desfilants i la creativitat de les carrosses indica que la festa endimoniada curiablanquera té corda per estona. I mentre duri aquesta corda festiva d’arrel, l’esperança obrirà retxilleres.