marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 d'octubre de 2013
1 comentari

BÉLA-JOSÉ RAMÓN LUGOSI-BAUZÁ

Béla Lugosi (1882-1956) va ser un actor d’origen hongarès que es va fer famós en tot el món per les interpretacions cinematogràfiques que va fer del comte Dràcula entre els anys trenta i quaranta del segle passat. També va ser Frankenstein i l’home-llop a la pantalla, a part d’altres personatges prototípics del cinema fantàstic i de terror.

Conten que no va ser capaç d’assumir l’ocàs de la seva carrera, fet que l’abocà a l’addicció a la morfina i a la conseqüent ruïna mental i econòmica; en aquest sentit, sembla que Frank Sinatra es va fer càrrec de les despeses del seu enterrament.
     Conten també que el personatge de Dràcula es va fer seu l’enteniment de tal manera que deixà escrit en el testament que, en morir i abans de ser incinerat, volia ser amortallat amb la disfressa de vampir que tantes satisfaccions li havia donat. Es pot dir, per això, que va ser tan bon vampir en la ficció, que es va creure que, realment, tenia natura de comte i que s’alimentava de sang humana.

     L’impresident Bauzá, en certa forma, pot assimilar-se a Béla Lugosi: interpreta a la perfecció el paper de comte tronat que s’alimenta de la saba del poble que té la desgràcia de patir la seva extrema curtor, que ell reconverteix en tupinades i sadisme. Permanentment de vint-i-un botó, de pell cerosa i engominat, dicta lleis contràries a la llengua, a la cultura i als signes propis i històrics del país fet d’illes que vexa sempre seguit. Endut per un odi mai vist a tot allò que distingeix l’arxipèlag més agradós de la Mediterrània, calciga tot allò que trepitja, toca o mira. Convençut que té la missió gairebé divina d’assimilar les Balears a les essències castellanes més ràncies i suades, no dubta a treure sovint el sancristo gros i amb ell reparteix estopa entre els indígenes que comencen a sortir de la perplexitat i l’estupor.

     Amb allò que no compte l’impresident-dràcula, però, és que ja se li atansa l’ocàs i que, amb ell, se li acabarà la ganga. Perquè, per molt que s’hi afanyi, tanta branca contra el català i els catalanoparlants no comportarà que s’esvaeixi la llengua ni que desapareguem, òbviament. Serà aleshores quan tastarà l’acidesa de l’oblit, l’aspror indòcil de la decadència política. La claca i tot que ara li riu totes les gràcies i dóna la cara per ell, les seves fòbies i les seves bogeries, en ser destronat, no en voldrà saber res i assistirà impertèrrita al seu alienament absolut.

     I ja veurem si qualque Frank Sinatra de pacotilla es voldrà fer càrrec de les despeses del seu enterrament polític.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.