marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
5 d'abril de 2014
0 comentaris
BARTOMEU FIOL HOMENATJAT PER L’AELC
Aquest dissabte dematí, a Can Alcover, l’AELC, en un acte complementari al lliurament dels Premis Cavall Verd, ha retut homenatge a Bartomeu Fiol (Palma, 1933 – 2011) qui fou soci d’honor de l’AELC. Fiol marcà una època de la poesia catalana a les Balears. La seva poesia és considerada d’una càrrega densa i profunda on anteposa el contingut a la forma. Entre els temes més recurrents apareixen el jo poètic, Déu, el pas del temps, la mort, però també la reflexió sobre la societat balear.
De la seva obra n’han parlat Miquel Cardell i Susanna Rafart. Del seu activisme cultural, centrat en la presidència de l’Obra Cultural Balear n’ha parlat el seu president actual, Jaume Mateu.
Bartomeu Fiol arriba a la presidència de l’OCB el mes d’abril de 1990, substituint Miquel Alenyar i Fuster, i en cessa el desembre de 1991. Es troba amb una entitat amb molts fronts oberts que requerien dedicació preferent i amb una organització interna que es mantenia ancorada en el voluntarisme inicial. Ell, professionalment, treballava en la gestió turística i volgué adaptar el model de gestió privat a l’OCB. Per ell, l’eficàcia de l’organització era imprescindible per obtenir una imatge pública de rigor i de qualitat.
Fiol considerava que l’OCB tenia massa línies d’actuació obertes i que allò més assenyat i convenient era consolidar projectes abans que expandir-se. I prioritzar la consolidació no afectava gens, al seu parer, les possibilitats d’obrir nous fronts si es programaven amb cura i defugint tothora la improvisació.
A més, sostenia que la imatge de l’Obra immediatament anterior a la seva presidència havia estat massa polititzava i ell proposava accentuar més el seu caire cultural. Bartomeu Fiol no es considerava nacionalista, ho havia dit així de clar en una entrevista poc abans de ser elegit president i val a dir que aquest posicionament aixecà moltes butllofes de desconfiança.
Amb la mateixa contundència i claredat, però, deia que els temes de política cultural i de normalització lingüística havien d’estar per damunt de les polítiques partidistes.
Donava per descomptat que l’entitat havia de ser reivindicativa però que s’havia de centrar, sobretot, a desactivar la indiferència lingüísticocultural de la majoria de la població de les illes i no centrar-se en aquelles actituds més compromeses tant a favor com en contra. En aquest sentit, i en paraules seves, volia una entitat “molt més promotora que no correctora”.
Seguint aquest fil afirmava que “La polarització d’actituds no és el que més pot servir, a la llarga, la nostra llengua”.
I mantenia amb fermesa que la imatge de l’OCB, l’organització i la forma d’actuar estan totalment relacionades, raó per la qual, amb paraules seves “la promoció dels fins i objectius estatutaris estarà millor servida amb una imatge pentinada que amb una imatge descambuixada”. I insistia sempre amb l’estil: “L’estil –amb tots els perdons (si és que cal demanar-los dins una entitat cultural; la cultura és estil!)- me sembla fonamental per aconseguir coses”.
Tomeu Fiol, exigent amb el rigor i la qualitat de la feina, en l’exercici del seu càrrec com a president de l’OCB es guiava pel “respecte a les persones i a la civilitat (“qualitat de civil, de qui té les bones maneres acostumades entre persones que viuen en societat” o “comportament propi d’un bon ciutadà, demostració d’urbanitat”) per molt que puguem estar-ne ben tips, de certes urbanitats, és el que és més rendible culturalment. I socialment”.
En definitiva, la presidència de Tomeu Fiol va ser breu però intensa. Probablement l’entitat no va acabar d’entendre el seu projecte o bé ell no el va saber adaptar a un temps en què les institucions pròpies acabades d’estrenar obrien la porta a moltes esperances i a una organització complexa.
Com sigui, com deia ell, “em declar decidit partidari de les bones raons enfront de la barra”.
Bartomeu Fiol arriba a la presidència de l’OCB el mes d’abril de 1990, substituint Miquel Alenyar i Fuster, i en cessa el desembre de 1991. Es troba amb una entitat amb molts fronts oberts que requerien dedicació preferent i amb una organització interna que es mantenia ancorada en el voluntarisme inicial. Ell, professionalment, treballava en la gestió turística i volgué adaptar el model de gestió privat a l’OCB. Per ell, l’eficàcia de l’organització era imprescindible per obtenir una imatge pública de rigor i de qualitat.
Fiol considerava que l’OCB tenia massa línies d’actuació obertes i que allò més assenyat i convenient era consolidar projectes abans que expandir-se. I prioritzar la consolidació no afectava gens, al seu parer, les possibilitats d’obrir nous fronts si es programaven amb cura i defugint tothora la improvisació.
A més, sostenia que la imatge de l’Obra immediatament anterior a la seva presidència havia estat massa polititzava i ell proposava accentuar més el seu caire cultural. Bartomeu Fiol no es considerava nacionalista, ho havia dit així de clar en una entrevista poc abans de ser elegit president i val a dir que aquest posicionament aixecà moltes butllofes de desconfiança.
Amb la mateixa contundència i claredat, però, deia que els temes de política cultural i de normalització lingüística havien d’estar per damunt de les polítiques partidistes.
Donava per descomptat que l’entitat havia de ser reivindicativa però que s’havia de centrar, sobretot, a desactivar la indiferència lingüísticocultural de la majoria de la població de les illes i no centrar-se en aquelles actituds més compromeses tant a favor com en contra. En aquest sentit, i en paraules seves, volia una entitat “molt més promotora que no correctora”.
Seguint aquest fil afirmava que “La polarització d’actituds no és el que més pot servir, a la llarga, la nostra llengua”.
I mantenia amb fermesa que la imatge de l’OCB, l’organització i la forma d’actuar estan totalment relacionades, raó per la qual, amb paraules seves “la promoció dels fins i objectius estatutaris estarà millor servida amb una imatge pentinada que amb una imatge descambuixada”. I insistia sempre amb l’estil: “L’estil –amb tots els perdons (si és que cal demanar-los dins una entitat cultural; la cultura és estil!)- me sembla fonamental per aconseguir coses”.
Tomeu Fiol, exigent amb el rigor i la qualitat de la feina, en l’exercici del seu càrrec com a president de l’OCB es guiava pel “respecte a les persones i a la civilitat (“qualitat de civil, de qui té les bones maneres acostumades entre persones que viuen en societat” o “comportament propi d’un bon ciutadà, demostració d’urbanitat”) per molt que puguem estar-ne ben tips, de certes urbanitats, és el que és més rendible culturalment. I socialment”.
En definitiva, la presidència de Tomeu Fiol va ser breu però intensa. Probablement l’entitat no va acabar d’entendre el seu projecte o bé ell no el va saber adaptar a un temps en què les institucions pròpies acabades d’estrenar obrien la porta a moltes esperances i a una organització complexa.
Com sigui, com deia ell, “em declar decidit partidari de les bones raons enfront de la barra”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!