marginàlies

Ja no vull més banys de realitat, fil meu. Als banys els vull de vida, en tot cas, i d’aquests tinc la sort de comptar amb qui me’ls dona a voler, tu entre ells. A aquestes alçades de vida som ben conscient que sols em queda la caparrudesa de mantenir-me enterc davant i per allò que m’importa i estim que, com més visc, menys apleg. I de cada cop em costa més estimar qui ha fet del meu redol, dels meus àmbits, dels meus panorames, un mercat a barrisc global; i de l’illa un abocador d’ociosos que sols volen evadir-se sense límits i amb tots els elements evasors a la mà, que els servim amb safata de plata. Per a aquests desqueferats rebuts en catifa ens hem fet serfs,  els  hem donat tot el que tenim i ens hem hipotecat tant que res ja no serà mai més nostre, estimat, i no ho puc consentir. Em costa i tot estimar l’illa en veient com l’hem destruïda, com d’allò més semblant a un paradís, en una clucada d’ulls hem convertit en un abocador descontrolat de ciment i en una pista infinita d’asfalt, bé que ho saps, fill meu. I en cau de facinerosos amb frac, en reserva d’esclavistes de nou encuny i en seu permanent dels millors depredadors de territori del món. Feim nosa als al·lòctons, els autòctons, vet aquí la realitat que, més que banyar-nos, ens ofega, estimat, i em fa molt de mal, un mal immens veure què et deixam i en quines condicions. En un tres i no res ens hem deixat enlluernar pel diner fàcil, de l’enlluernament hem passat a la hipnosi per fer de nosaltres el que vol el mercat i d’aquí a la intempèrie. Vols més bany real que aquest? Jo ja no en vull pus, idò; amb aquest en tenc de sobres, fill. Som colònia, ho dubtes? I amb Parlament colonial, i tant! Confiar en ell és confiar en el dimoni, i d’aquests, els mallorquins, un temps la sabíem llarga, fins i tot sabíem on es colga. I ara del dimoni de cartró en feim festa, què et pareix? L’estupidesa s’ha fet amb tots els pots de comandament, fill meu, i des d’aquests centres de poder tan sols en brolla neciesa. La terra és plana, no ho sabies, estimat, tu que vols estudiar el cosmos?, i el canvi climàtic l’invent dels qui ens volen retornar al pleistocè, què et sembla?. Això diuen els nous emperadors i això ha  de creure els nous súbdits. Ens carregam el planeta i lluny de parar l’estimada, l’acceleram; en lloc d’arribar a l’extinció en bicicleta antiga -les noves han deixar de ser-ho, tan lleugeres i ràpides- hi anam en bòlits supersònics. Sí, ja ho sé, ens queden els somnis però em fa l’efecte que no som molts els que els perseguim perquè qui ho fa, se’l margina, fill, vet aquí la tragèdia. Queda la caparrudesa, sí, fer com el salmó, que per posar els ous ha de remuntar el riu; no mamar-te mai el dit, resistir, resistir, tossut, fugir de la comoditat, que t’entabana; agermanar, plantar cara, puny i ciència; agusar la ràbia, esmorteir la impulsivitat. I no témer mai ser qui ets ni on vols anar, no allà on et menin sense tu voler, fill meu estimat.