marginàlies

Denejar paraules és millor que captar-ne. De vegades, el pànic no apareix davant un full en blanc que espera una torrentada de lletres, sinó quan, acarat al caramull de mots que fa goig, el descart s’imposa, aquí los bons i su-allà els que no ho són tant. Poques coses hi ha més enjogassades, estimulants i profitoses que anar a la recerca de la raresa, del be negre, de la cabra boja, de l’agulla dins el paller, del caire més esbiaixat, aquell que et serveix de poltre per desbrocar-te i no parar fins a la tanca de la bella vista on cada dia i a tota hora s’hi fan
balls de roselles. Qui ha trobat pedres a lleus està facultat per tractar del goig de viure i de la veu paràsita de les paparres. La discòrdia és un plaer, una dolcíssima metzina, el cor de la saviesa al qual sols s’hi pot accedir rentant de brut i de net. I el magí, molt sovint, no va d’aigua; i així es perd, la floridura se’l menja. El cervell, de natura, és poc net i l’evolució que ha seguit fins avui no ha estat suficient perquè hagi adquirit l’hàbit de rentar-se amb freqüència just per no fer olor de resclosit o de misèria, que és molt forta i ofensiva, com la de les xinxes. Té molt més bo de fer escarxofar-se i dormitar com els quissons o els ossos en hivern. Fins i tot n’hi ha que els fa vessa somniar, com els pertoca i convé. Sort que queden garrigues per esgarrinxar-nos i boscs per amollar la ment i que pasturi. Comencen a curtejar les paraules, diuen els observatoris més reputats. Abans de fer venir els taumaturgs, però, sortim dels sestadors i que l’oratge ens acompanyi: la intempèrie farà virar en rodó aquesta dormiguera atroç que ens fa ser fluixos de pensa.