marginàlies

Avui, de matinada, no he fet cap xocolata amb xurros o ensaïmades; ni he vist lluir l’alba; ni m’he tirat a la mar; ni m’he animat de manera inusitada amb la Marxa Radetzky, que cada primer dia de l’any clou el concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena, una peça, per cert, que no em diu res i a la que no li veig el valor. Tanmateix no patesc gens per aquesta absència absoluta d’eufòria obligada.

Tampoc no li deman res, a l’any nou, com si fos el temps qui tracàs o redreçàs camins i ens fes anar, o no, afortunadament i feliç. Posats a desitjar, però, enguany voldria aconseguir, d’alguna manera, ajudar a frenar els feixistes i combatre amb certa fortuna els discursos i els actes dels curts de gambals elevats al poder local, autonòmic, estatal, mundial o suprem. I despertar consciències a favor de les arrels profundes del nostre efakià regne enmig de la mar i per aturar l’apologia de l’odi, de la segregació en tots els seus caires i del cretinisme que, com més va, més engreixa i s’imposa.

I també voldria augmentar les forces per afinar el criticisme, per alliberar els esperits per tal d’aconseguir ser més lliure; i per llegir qui sap dir i em (ens) fa un bé incalculable.