marginàlies

L’elecció del Papa nou Lleó XIV ha generat tota mena d’informacions, comentaris, debats i tots els trulls comunicatius que comporta l’entrada en l’escena global d’un nou actor protagonista. En paral·lel, la litúrgia desplegada en actes capitals com el funeral del Papa Francesc o el conclave d’on en sortí Papa Robert Francis Prevost ha propiciat la difusió de rituals, d’actes, de procediments, de dades, de detalls i d’històries vaticanes sorprenents i fantàstiques.

Una d’aquestes històries que m’ha sabut molt de greu no haver-la sabut fins ara, perquè dona per molt, fa referència al sexe del Papa; talment, com sona.

La cosa comença amb la llegendària Papessa Joana que al segle IX, fent-se passar per home, arribà al Papat. L’engany durà fins que en el decurs d’una processó es va posar de part. Segons unes veus morí d’aquest part; segons d’altres, per això la mataren a pedrades. Sí que coneixia aquesta llegenda, però no la que generà: que a partir de llavors i per tal d’evitar nous fraus, els Papes s’havien de sotmetre a la verificació del seu sexe. Per això, s’armà una cadira semblant a les de part i es destinà un diaca perquè verificàs, tot palpant els seus  atributs sexuals, que el Papa era home. En comprovar-ho deia: “Testiculos habet”, segons unes fonts, o: “Pontificalia habet”, segons unes altres, al que els congregats al voltant de la verificació responien “Deo gratias”.

Aquesta història amb tots els atributs de faula, com deia, dona molt de si, ja ho he dit. I tanmateix, retrata, ni que sigui àcidament i grollera, el masclisme ferotge i inamovible sobre el que s’aixeca, persevera i es manté el poder diví i terrenal del Vaticà.

Si el Papa Lleó XIV no dona a les dones el mateix  protagonisme que en tots els ordres de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana tenen els homes, fracassarà: seguirà mantenint aquesta Església en el medievalisme en la que està instal·lada.