marginàlies

Ahir en el Parc de la Mar l’exèrcit espanyol hi plantà mitjans i materials bèl·lics amb la intenció “d’apropar a la ciutadania la realitat de la Defensa Nacional”, com diu el periodista d’un diari ciutadà que dedica gairebé una pàgina sencera a donar compte d’aquest acte. Les majúscules inicials dels dos darrers mots del paràgraf entre cometes indica clarament la importància que per a l’estat, el diari i el periodista té aquesta defensa tan particular.

Dues de les quatre fotografies que acompanyen el reportatge han ferit la meva sensibilitat, que ja sé que és molt esquiterella, de la qual cosa, tanmateix, no me’n penedesc. En una es veu un soldat que mostra a un adult i a dos al·lots encara pucers “els moderns fusells d’assalt”. A l’altra, un nin, encara més pucer que els altres, està darrera una metralladora atenent les instruccions d’un soldat que li indica per on ha de mirar per no errar els trets. El peu de foto encara és més feridor: “els nins varen poder manejar els equipaments”.

L’exhibició d’armaments a petita escala –com la del Parc de la Mar- o a l’engròs, com les desfilades militars amb avions que dibuixen a l’aire colors patris, no haurien de consentir-se si veritablement una societat es considera madura i assentada en la civilitat. Si la “defensa” d’una nació, estat, vila, llogaret, barri o llar domèstica, només es pot fer a través de les armes dites de foc –aquelles que seguen vides- vol dir que aquesta nació, estat, vila, llogaret, barri o llar domèstica ha de mester cofar i alar, ja que defensar les armes com a mitjà únic de defensa col·lectiva és miserable.

No sé ni m’importa si pedagògicament és bo o no que els infants s’entretinguin amb juguetes bèl·liques. Jo no n’he comprades mai a cap criatura i com que he tingut dues filles i les pistoles, metralladores, avions de combat i altres mitjans i materials bèl·lics fets de jugueta són per als nins, mai per a les nines, m’he estalviat rebutjar-les. Ara bé, em sembla una infàmia que una criatura pugui jugar amb fusells d’assalt o metralladores “de veres” amb l’excusa que són ginys de defensa.

I, per cert, celebrar els tres-cents anys de la creació de la “Capitanía General de Baleares” també és una ignomínia perquè se celebra que ens anul·laren com a poble: amb la derrota de 1715, com a dret de conquesta, ens castellanitzaren, passàrem a dependre del regne de Castella. I d’aquelles noces, aquests confits.