marginàlies

El vent xiula fluixet mentre la nit freda queda al carrer i hi ha persones que ballen esperonades per la música. Més o menys així comença Amy MacDonald la seva cançó “This Is The Life”, que és el primer que sent sortint de casa quan falten alguns minuts per les set del matí. La cançó ve d’una casa veïna al bloc de ca nostra, amb pis i corral que envejo molt en contemplar-lo des de la finestra del dormitori. No molesta gens, la cançó, que arriba al carrer com un murmuri amable i acotxador, com si fos l’esperit de cremar que hom necessita per engegar com cal el dia.

I els nois persegueixen les noies amb els cabells rinxolats, i el jove tímid i turmentat seu allà, i les cançons sonen més fort de cada vegada. Com fortes retronen les mentidotes indecents que llancen tots els poders estatals de dret i fàctics contra el poble català que vol viure en pau d’acord amb la seva voluntat alliberada. La persecució de la dignitat no deixa i com més va més s’intensifica. Qui menys en sap, més hi diu i com més desorbitada sigui la infàmia, més s’escamparà a través de la poderosa maquinària de propaganda. Com més esclau, més demanda de garrot i argolles a la paraula, al desig i a la llibertat.

I cantes pensant que això és la vida. Bé, no, la vida, així, amb tota la plenitud de la paraula, no, certament, perquè la vida és allò que s’amaga rere les cançons que cantam gairebé sense voler, per distreure un cap de fil que ens pertorba o ens fa mal. Resistir, contenir, suportar, no és vida: és cantar com ho fa el jove tímid, en el racó més obscur del carreró, incapaç d’acaronar els rínxols d’or de la jove que li ocupa tot el pensament.

I et lleves el matí i et sents el cap com si hagués endoblat el seu volum. On dormiràs aquesta nit? Sí, t’has llevat amb l’escocesa Amy MacDonald i el seu cant de vida que pareix que sembra embarbussaments, i no et sents el cap endoblat, sinó empetitit en extrem, com un esquit de llàgrima. Un cap talment el cos d’una agulla ple de cera que impedeix que hi passi el fil per començar a sargir tants esqueixos de cos i ànima.

On dormiràs, aquesta nit? Esperé un taxi que em porti on acceptin esperits consumits a canvi de cançons que semblen embarbussaments.