marginàlies

Ara que tot indica que no passa res, que els rellotges dubten de seguir comptant el temps; ara que la casa d’arreus de més de cent-cinquanta anys, sense cap esquerda ni cap teula girada, vol mineralitzar els colors de l’aire en un quadre; ara que sembla que la vida es distreu, és quan més coses passen entre els núvols eixuts estirats sobre la línia de la mar que a penes aconsegueixen emblanquinar una ditada de cel. Passen i queden coses extraordinàries que defugen les xarxes i el vesc dels sentits.

Ara que tota possibilitat d’esdevenir quisvulla o quelcom és possible, un voltor amb les ales esteses per fer ombra a la perplexitat de qui no vol conèixer la bastida dels somnis, amb cinc tulipes de colors distints enganxats a les urpes canta amb veu ultragreu -per rebentar els cors endurits dels tractants d’odi- “Daisy Bell”, la mateixa peça que cantava l’ordinador HALL9000 mentre l’astronauta Dave Bowman el desconnecta sota la mirada de fura d’Stanley Kubrick. Hi ha fonts brillants de llum en els teus ulls resplendents, oh, Daisy!

Ara que la fatiga fa descansar el trot esbojarrat de la humanitat de consum consumida és quan més clar es percep que el temps mai no es perd perquè jamai no l’hem retingut i que la vida és sublim perquè és impura, vagarosa, imperfecta, desconcertant com el llapis que perd sobtadament la punta; i que només la bellesa, oh, Daisy!, és capaç de contradir-ho amb totes les garanties.