marginàlies

“Maripasoula”, de Blanca Llum Vidal, és la crònica d’un viatge a la part d’aquest nom de la Guaiana Francesa, sí, però és molt més que això. És endinsar-te en un temps que et permet anar i venir sense patir per les conseqüències, i en un espai vegetal que determina tant la llum com la pauta de qui hi viu o el descobreix: “Aquí tot està tan ocupat i ple d’arbres que els sorolls no se’n van gaire enllà”. O també: “A la selva, amb setanta-dues hores es perd el rastre d’un cadàver. Ni els ossos. Només el buit del que va ser”.

És el retrat d’un raig de persones que s’han fet seu, en tots els sentits i cada un a la seva manera, aquesta regió ultraperifèrica d’Europa que es troba en la zona septentrional d’Amèrica del Sud i  que forma part -com a regió i departament d’ultramar- de França, situació que no deixa indiferent Blanca Llum:  “Europa s’hi planta, inspecciona, analitza i resol que allà ningú no treballa. Liberté, ésgalité, fraternité. Llavors envia moneda europea a les societats que s’han bastit sense moneda i que ara, de cop, no saben què fer-ne i els fills se la beuen”.

Òbviament que també s’hi reflecteix tot el que veu, sent i viu l’autora; vivències que la remeten a lectures, a cites, a amistats, a altres sensacions sentides en indrets allunyats dels seus espais quotidians o que té per mà. Fent-se selva endins s’adona que: “Aquí dins l’únic remei és la calma. La calma mental i la calma de tot perquè el perill de veritat és un mateix i el desesper”.

Clar que tot el que ha sentit també tindrà conseqüències en vers:

Que ara és temps de lluna pont, llavors d’hamaca.
Que aquí tenim l’ombra tan curta
que ni el somni ens diu qui som,
només el verd que de tan verd no deixa rastre
i un batec que se sent molt, però que no és nostre
ens va dient que aquí tot creix, que hi ha vertigen.
…
Que aquesta febre ens ve de l’or.
Que hi ha mercuri al paradís.
Que no hi ha centre ni ultramars.
Que aquí si caus, floreixes ràpid.

Diu Blanca Llum que: “… dins un llibre no hi ha res a comprendre, però molt per servir-se’n, que dins un llibre no hi ha res a interpretar, però molt per experimentar” i aquest text seu de “Maripasoula” n’és un bon exemple.