marginàlies

S’enamorà perdudament d’Yvonne Elliman cantant “I Don’t Know How to Love Him” a un Jesús hippie i angoixat -i que no ressuscitava- a la pel·lícula “Jesus Christ Superstar”. No estava en edat, 17 anys, de pardalejar amb segons quines collonades d’infant encantat i amb predisposició a voler materialitzar els somiejos més forassenyats, però el primer cop que va contemplar la pel·lícula ja es va veure a ell en el lloc de Ted Neeley, l’actor que fa de Jesús, i era el seu front el que Yvonne perfumava en una mena de cova que, més que a la reflexió i a la transcendència, cridava a altres manifestacions més físiques i químiques.

Ja havia sentit la cançó abans de veure el film de Norman Jewison però no havia estat capaç de posar rostre a aquella veu que trepanava i el deixava al caire de l’èxtasi. En veure a la pantalla aquell rostre d’ascendència irlandesa per part de pare i japonesa per part de mare, ell i el seu món deixaren de rotar, s’esvaí la gravetat i ell anà a parar a un sistema desconegut en el que els únics signes de vida eren ell i Yvonne.

Va tornar a veure la pel·lícula cinc o sis vegades més i cada cop que la veia en sortia amb nous elements per no voler despenjar-se d’aquell enlluernament que, segons pensava, tant de bé li feia. I posava la cançó en el seu reproductor de cassets un pic i un altre, i com més l’escoltava més sentia la ingravidesa.

Li durà molt de temps, aquell trastocament; ara no sap quantificar-lo. Fa tant, d’allò! Ha passat una era, pensant-hi bé. Avui, amb prou temps per gandulejar, ha vist la pel·lícula a la plataforma a la que està subscrit i en tornar a sentir Yvonne Elliman cantant “I Don’t Know How to Love Him” a Ted Neeley no ha sentit res d’especial en no ser una lleugeríssima punxada enmig de l’espinada.