marginàlies

Avui Jaume Santandreu hagués fet 88 anys. Hi he pensat de bon matí entrant a Can Gazà, que va ser ca seva els darrers vint-i-cinc anys i on va morir en pau i pacificant. Fa no res hi he tornat a pensar rellegint i fruint “Eugeni Oneguin”, de Puixkin, obra editada per Club editor i que traduí amb excel·lència Arnau Barios. Res a veure tenen Santandreu, Oneguin i Puixkin, però aquests cinc versos, ara i avui, els agermanen:

No visc ni escric per l’afalac,
però retinc aquest desig manyac:
cantar la meva sort, tan abatuda,
perquè, com un company fidel i bo,
de mi es recordi almenys un so.