Pràcticament no ha dormit en tota la nit vigilant la cussa que, des del vespre, vomita. Tretze anys, va fer el mes d’abril passat l’animalet, i fins aleshores cap mal no li havia desbaratat la juguera. Marranera de mena, la cussa el segueix on vagi. De tan afectuosa podia arribar a ser pesada. Ahir mateix el menescal li detectà un tumor que no pot precisar si es localitza a un ovari o a l’intestí. Avui l’obrirà i determinarà què es pot fer. Té ordres expresses, el menescal, de tancar sense fer res si el mal és extens o terminant. No podria veure-la retuda, sense reclamar un joc, sense tenir-la su-vora, a tret de carícia, mentre ell escriu. No podria enfrontar-se amb la mirada almoinosa de pietat del sofrent que veu venir la que serà la seva darrera calabruixada. La cusseta ho sap bé, que ell ho dóna a la lletra abans que a les cames.
Durant tretze anys ha estat testimoni privilegiat d’aquesta impulsió irrefrenable a escripturar un esquitx de saliva per tal d’espantar els lèmurs del desfici. També coneix de sobres la manera que té de fer-ho: tal com raja, sense pensar gens ni en addendes ni en rectificacions, com si allò escrit s’hagués de desintegrar just haver-ho fet. A les nou, la cusseta ha d’ingressar a la clínica veterinària. I els seus ulls, aquests ulls de gossa eixerida i entenimentada ara glaucomosos, no menten: hi entra a contracor i espantada, a cal menescal. S’estimaria més llegir les notes enfollides de l’amo escrites garrepament, amb lletra menudíssima perquè n’hi càpiga més en el full, que sempre el mira ullarós, com els tísics. I l’amo, vençut, més animal sense companyia que mai, només és capaç de perdre la mirada en una gafa d’estendre roba per si li fa el favor de subjectar la tristesa perquè s’oregi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un que jo conec ahir també va vomitar. Però ja està bé, per sort. Ara menja espagueti que li he fets. Li agraden amb bogeria.