marginàlies

Divendres passat, dia 4, a l’envelat de la setmana del llibre en català de Palma, el poeta campaner Joan Perelló presentà “Amors i laberints”, d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), editat per Ensiola a la seva col·lecció Testimonis. Vàrem ser molts, els qui acudírem a la cita, prova que l’escriptura d’Antoni Vidal interessa. En aquesta obra, reuneix quaranta-sis reflexions sobre diverses particularitats de la seva cosmogonia –o, dit d’una altra manera, sobre certs cossos estel·lars que conformen el seu sistema de vida- seguides, cada una, d’un contrafort poètic.

Així, la reflexió vendria a ser l’amor i la poètica el laberint on l’aboca.

Es tracta d’amors i laberints amb vasa geogràfica i temporal -Santanyí, estiu de 2008 a primavera del 2010- que Antoni Vidal converteix en subtítol, “Dietari 2008”. I tanmateix
aquesta referència geogràficotemporal no constreny “Amors i laberints” en la cotilla de la crònica o del registre diari: allò que diu fuig de la temporalitat, que és tant com dir que escapa de la fugacitat.

Així, des de bon començament ens atrapa un text que flueix amb una efectivitat aclaparadora i que a la quarta línia ja marca terreny i eines: “Teníem set, i l’aigua que
bevíem era pura metzina que naixia de les fonts tenebroses de la dictadura del
general Franco”.  A partir d’ací i d’això, Antoni Vidal Ferrando anirà desplegant detalls del seu codi –i còdex- ètic i estètic dominant magistralment l’expressió perquè sigui en tot moment tan clara com envolant.

A través de les seves cavil·lacions coneixerem, viurem i sentirem tamborinar la literatura d’alta volada, que, pel nostre autor, és “una malaltia; però també bellesa,
llibertat, dissidència, ritu, coneixement “. Per això, es pot dir sense témer l’exageració que aquesta nova contribució a les lletres nostres és un gran acte de reconeixement a la cultura, al coneixement i a l’erudició, tres valors esvaïts a una illa, Mallorca, que “ja és un femer de consciències”.

Com veim, com que la literatura és dissidència, no s’es e la ciència i la poesia, i la confusió –fruit de la ignorància- que ambdues matèries creen al seu voltant, no s’està de lamentar “tanta abundància de poetes genials que no han passat de les beceroles de la lírica”.

Sobretot, però, hi ha bellesa, a “Amors i laberints”; la que traspua la poesia que, com ens recorda l’autor, “és incompatible amb els que ja no somnien i amb els que ja no esperen”. “Les aigües dels grans llacs de l’esperit són massa profundes” per entendre plenament l’home, raó per la qual cal calafatar la reflexió que pertoca amb l’estopa i la pega de la tendresa, perquè “la vida és un bosc amb molts d’ocells que fugen”. I val a dir que a “Amors i laberints” Antoni Vidal n’hi fa florir molta, de tendresa, tanta com
surfínies blanques acompanyen la tomba dels seus pares, un dels capítols (el 13, pàgina 60) més reeixits segons el parer autoritzat de Joan Perelló.

Ens trobam, per tant, amb el desfici de paraules gens dispers ni eteri d’un mestre de mots que escriu poesia  “com aquell que comença a xiular a dins la fosca per no tenir por”, sabent de cert que la pitjor de totes les fosques és la del cor i de la ignorància. La poesia és coneixement, ens torna a dir, i per això, així com “el científic fa vida de laboratori, el místic fa vida espiritual, el poeta (tot artista ho és) fa vida a l’aire lliure”.

“Amors i laberints” és, per tot això, una aportació excel·lent d’Antoni Vidal Ferrando que cal prendre amb temps, sense cap mena de protecció i amb la seguretat que hi trobarem prou elements perquè la lectura sigui plenament satisfactòria. I arribats aquí no puc evitar una darrera cita que pot actuar d’abstracte final o de cancell: “Des que hi ha història, tots els homes som, víctimes de dos mals, que no curen cap pau ni cap guerra: el del poder i el de la soledat”.