marginàlies

Acceptam i ben tractam l’infantilisme que pren una part gens negligible d’adults o vells. Fins i tot n’hi ha que ho  beneeixen perquè creuen que aquest estat estalvia certs patiments i angoixes, com acarar-se a la mort amb plenes facultats i coneixement. En conseqüència, als que cuiden o estan més a prop d’aquestes persones, aquesta mena de visió naïf de la realitat -o la seva evasió- també els descarrega de penes i tribulacions, i per això els riuen les gràcies, en el bon sentit de l’expressió.

No passa el mateix davant un cos d’infant amb ment adulta, això és, amb nins amb altes capacitats i, per això mateix, amb alta sensibilitat. Ens consta veure i ben tractar l’angoixa que els pren amb molta freqüència quan els costa controlar com els adults que encara no són les respostes que han de donar a situacions que desquadren el seu mobiliari mental, per dir-ho de forma entenedora. Davant la seva exasperació o desesperació que manifesten notòriament quan un fet aparentment banal els desbarata els seus esquemes perfectament estructurats, la resposta de l’adult sol ser la renyada, el cop d’una autoritat absurda que renega del tacte i del contacte, de la paraula apaivagadora i del ser esponja.

Ens costa tant, aprendre les lliçons magistrals de la menudesa humana!