marginàlies

Fa 106, mossèn Antoni M. Alcover, el mes d’agost, recorria la Vall d’Àneu a la recerca de mots. En una d’aquestes eixides filològiques arribava a Alòs d’Isil. Segons conta en el seu dietari hi arribà ben polsegós perquè la seva bístia no era la que obria el camí i s’havia d’engolir la pols que la primera aixecava.

La impressió que li féu el llogaret no es pot dir que fos gaire favorable. Es lamentava mossèn Alcover que la gent d’aquell lloc edificassin amb pissarra, mal material per aixecar cases robustes i separar amb solidesa, manifesta. Considerava també que el sòl de les cases comunes d’Alòs era força incòmode per la irregularitat que presentava en estar fet amb llosses de pedra. D’aquesta impressió flaca i fins a cert punt desdenyosa se’n salvava la casa del senyor que el rebia, és clar, feta amb materials més nobles i amb les parets perfectament referides. Empès per aquesta referència, he volgut conèixer Alòs i val a dir que també me n’he duit una impressió aspra: la majoria de les cases de pissarra, algunes per ventura les mateixes que veié mossèn Alcover, es van esvaint; s’enrunen per manca d’habitatge, evidentment. En canvi, just al costat de l’església, s’aixeca un bloc d’apartaments desproporcionat, disforjo, com diria el canonge de Santa Cirga. No estic segur que el progrés o la reanimació econòmica i social d’aquest indret d’un valor natural extraordinari passi per aquestes exageracions urbanístiques. I em sembla que mossèn Alcover també carregaria contra tanta agressió.