marginàlies

Als nets els deixarem una illa -i unes illes- molt poc vividora, gens atractiva i molt contaminada per tota mena d’agents i éssers tòxics. I un món en mans d’un capitalisme cada cop més ferotge i de merda on els drets humans deixaran de ser el nord de la civilitat; és ver, ara mateix tampoc no ho són, aquests drets elementals, el nord, però encara hi ha reserves gens menyspreables. I els nets no s’ho mereixen.

La tècnica ens domina i ens dicta com ho fa la tinença absurda de tota mena d’andròmines que compten per segles els dies. La panxa plena ens ha guanyat, ho hem de dir fort i clar. Hem cobert amb escreix -la majoria, alerta!- les nostres perspectives econòmiques i de benestar sense mirar prim amb l’entorn i el veïnat, i així ens ha anat. No hem estat capaços de pensar quina illa voldríem, ni com voldríem ser d’acord amb els estàndards més exigents de formació, equitat, qualitat en tots els ordres, llibertat personal i col·lectiva, i prosperitat. Ens cal reconèixer-ho i repetir que els nets no s’ho mereixen.

Hem tingut molts referents i veus, i esperits, i activistes, i savis que fa temps ens avisaren que no anàvem bé, que anàvem cap dret a la catàstrofe però no els hem fet cas i ara, en segons quins casos com el meu,  venen els planys. Un temps no tant llunyà es reclamava la imaginació al poder, pensa tu! Ara ningú, ni nosaltres!, no s’atreveix a repetir la sentència veu en crit. Provar de dur-la a terme, d’imaginar i fènyer un poder més suportable, ni pensar-ho.

Estic segur que els nets se’n sortiran, evidentment. Però dol i molt no haver fet més perquè ells no tinguessis tanta feina a l’hora de recuperar l’encarnadura del saber, del voler i del desitjar. No s’ho mereixen.