marginàlies

La foganya, a la casa dels prodigis, segueix acompanyant per molt que la fredor, aquests dies, no sigui tan severa. El bestiar jove –dit amb tot l’efecte- té molta juguera, senyal d’aigua, proclamen la saviesa popular i els ulls fendidors de la matriarca. Aquests cossos en expansió necessiten força espai per esplaiar-se i tot els és petit. I per si no els enutjàs prou haver d’estar encasats, els majors o vells, que gairebé sempre són majoria a la casa, són tots un tocanassos i aixafaguitarres de pronòstic.

I Tanmateix el més gran dels tres, enquimerat per la música –per l’ukulele per més precisar-, bon jan, estudiant treballador, sorprenentment em demana pels reis que mantenim i els seus antecessors. N’ha sentit a parlar poc, diu, dels reis d’abans i en vol saber quatre dades. Així, de cop, se m’acut dir-li que el padrí del rei més vell dels dos que hi ha, Alfons XIII, va ser proclamar rei amb només 16 anys, els mateixos que té ell ara, i que va regnar 29 anys. La tardor de 1931, amb el triomf de la República, partí primer cap a França i després a Roma; i que no li agradaven gens les limitacions constitucionals.

Se sorprèn molt que a la seva edat pogués ser rei i decidir “coses importants”. Li he fet notar que les monarquies tenien aquestes coses i d’altres igualment incomprensibles, com ser l’única família afavorida entre totes les altres. Li costa d’entendre. Tampoc no acaba d’entendre que, ara mateix tinguem dos reis i dues reines. I dos Papes, replic entremaliadament. No ho sabia, em diu. O si? Per ventura m’ho varen dir, però no m’interessa gaire el tema dels papes. Ni dels reis.

La foganya segueix acompanyant i aixecant converses d’on sembla que només hi poden créixer insubstancialitats.