Va de grapes el menut i hom es demana com s’ho fan els ossos per créixer sense fer gens de soroll ni perdre calada.
Com se les arregla el cervell per expandir-se en una solitud aclaparadora, per anar desant el lloc que ha d’ocupar la memòria i tot el que aprèn àvidament i a una velocitat vertiginosa.
Sols les dents, les de baix primer, manifesten presència causant salivera a la criatura, reclamant-li mosseguera incontinent i fent-li mal fins al plor, adesiara.
Hauríem de poder d’expressar-ho tot com ell ho fa, sense cap paraula, només amb el gust i la mirada; amb el tacte. Amb la boca d’embaixadora.
Encantar-te amb una brossa de pa que va de la boca a la mà manta vegades, els primers compassos de l’ària de Papageno o el gust àcid de la llimona que li dibuixa sallents de ganyotes a la cara.
I celebrar el que sigui amb l’exultació que demostra ell davant la pallassada de qualsevol disposat a retre’s a la seva rialla, la més clara demostració que la vida és essència, aquell instant precís, brevíssim, on tot se suspèn perquè res no sigui vulnerable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!