marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de maig de 2009
0 comentaris

ALEXANDRE BALLESTER

Vaig conèixer personalment Alexandre Ballester un dia de primavera de l’any 1984 a can Moll, això és a l’editorial d’aquest nom, al carrer de la Torre de l’Amor, número 4, primer pis, de Palma, on per aquelles saons jo hi feia d’administratiu. La col·lecció “Tià de sa Real”, de Manacor, iniciada i dirigida aleshores per Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera i Guillem Vidal Oliver, preparava l’edició de la seva obra “L’única mort de Marta Cincinnati”. La impremta ja havia tirat el llibre i per acabar la feina li faltava el text que Alexandre havia de redactar per a la contracoberta, això és, una breu sinopsi biogràfica i la relació de les seves obres. Val a dir que, a pocs dies de la presentació del seu llibre, tots estaven pendents del text del pobler nascut a Gavà.

Llompart, a més de ser codirector de Tià de sa Real, era el director literari de can Moll on hi acudia cada horabaixa. Un d’aquests horabaixes, a primera hora, vaig obrir la porta de l’editorial a Alexandre Ballester que, amb la seva cara entenimentada però múrria, em demanà per en Pep Llompart. Al cap d’una estona, es presentaren tots dos a les estances de les oficines i en Pep Llompart em demanà si em sabria greu “fer de secretari” del dramaturg: es tractava de passar a màquina el dictat que em faria. Era una feina molt urgent, em deia el mestre Llompart, perquè d’ella, com dic, en depenia poder fer la presentació, anunciada ja a tots els mitjans, amb els llibres presents.

No faré més llarg, però el foli que vaig mecanografiar al dictat d’Alexandre Ballester durà prop de quatre hores: a cada frase que volia que aparegués a la contracoberta li seguien enfilalls infinits de dades, d’anècdotes, de postil·les. Tocades, i ben tocades!, les vuit del capvespre, lliuràvem el foli a Llompart, que passà immediatament als obradors de Gràfiques Miramar, que ocupaven la planta baixa de l’edifici de Torre de l’Amor. Quan ens acomiadàrem, Alexandre Ballester m’abraçà amb aquesta afectuositat seva tan encomanadora, i em declarà amic per sempre.

Em costa dir-ho, però el dia de la presentació de la seva “Marta Cincinnati”, a Manacor, jo també hi presentava el meu primer llibre i en la mateixa col·lecció “Tià de sa Real”. Miquel Àngel Riera considerà que els meus poemes d’“Enderrocaments abissals” eren publicables i Josep M. Llompart que s’havien fet mereixedors d’un pròleg dels seus. I em costa creure que d’aquesta relació a cinc bandes, ja n’hi ha tres que no hi són.

A partir d’aquests fets vaig coincidir algunes vegades més amb l’amic Alexandre Ballester. Denou anys més tard, el 2003, la fortuna em fou propícia i a sa Pobla es concedí el tercer Premi de Narrativa Breu  Alexandre Ballester a la meva primera novel·la, “La Pietà”. Els que han guanyat aquest premi saben que, com els sagraments d’un temps, imprimeix caràcter; vull dir que, per guanyar-lo, et consideren escriptor pobler i per això et conviden a celebrar amb ells sant Antoni i sant Jordi. Per això, arran del premi, la meva relació amb Alexandre Ballester s’ha apregonat, la qual cosa m’ha permès conèixer-lo de prop i conèixer, sobretot, la seva obra. I vés per on, d’això volia parlar, de la necessitat de comptar amb la seva obra completa, i he fugit d’estudi parlant de necieses. Que Alexandre Ballester és un dels grans dramaturgs catalans contemporanis ningú no ho dubta. I per això, precisament per ocupar aquest lloc destacat, la seva obra ha de seguir vigint en els escenaris. I per això cal reunir les seves obres, editades ací i allà, algunes a l’abast però moltes altres descatalogades. I no només les seves peces teatrals, sinó també la seva obra poètica que resta a l’ombra de la seva dramatúrgia. I, encara més, els seus records, talment pel·lícules que embadaleixen. L’Ajuntament de sa Pobla, en aquest sentit, s’hi hauria de posar al capdavant; i el Govern de les Illes Balears també, que n’Alexandre és Premi Ramon Llull. No fa molt, el Teatre Principal de Palma tornà a programar el seu “Siau benvingut” i es palesà que ara segueix esgarronant el poder i entendrint la condició humana com ho va fer el 1968 quan la companyia Artis la va estrenar. I ara mateix, que les invectives en contra de la llengua nostra són tan carnisseres com en el temps de les ombres i les censures, algú s’hauria d’encomanar a “Maria Magdalena o la penedida gramatical”, una obra que va escriure en vuit dies per celebrar la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Francesc de B. Moll i que va ser estrenada al Palau de les Nacions de Barcelona, el 22 de maig de 1971. Em sembla que de n’Alexandre n’hauré de seguir parlant.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.