marginàlies

Les veus clares –que n’hi ha de ben vigoroses- clamen en un veritable desert, en aquesta terra nostra calcinada  per la barbàrie i la rapinya dels poders dominants allà deçà de la mar; per l’estultícia còmplice i interessada dels poders autòctons i encara més socarrada per un manfotisme social que esvera.

No són bon temps per a la sensatesa ni domina el coneixement, certament. A més, tot s’esdevé tan ràpidament i es consumeix tan de cop, que la pensa no té temps de dir-hi assenyadament la seva i va de gambirot, com els cossos emborratxats. I el més aborronant de tot és que sembla que ens estam acostumant a tanta maledicència i a tanta lletjor generalitzada. Cal recordar, per això, Joan Alcover i el seu “El voltor de Miramar” quan diu: qui a l’esclavatge s’ha avesat, tem la llibertat.

Si pegam una ullada al patrimoni comú, posem per cas, és com si tinguéssim assumit, a força  d’agressions brutals i mantingudes, que la deixa i les pedres del passat són només això, silencis absoluts dignes del més sumptuós sarcòfag, i els paisatges, purament i simple el decorat prescindible d’un sainet xaró. I quant a la llengua pròpia, històrica, per seguir el fil, la consigna és fer veure que normalitzar-la vol dir reduir-la als àmbits domèstics i tribals; i que l’abassegadora presència del castellà pertot és una gran mentida ordida per quatre eixelebrats instal·lats en les trinxeres del radicalisme.

Fa quatre dies, com qui diu, aquestes denigrades hosts terrorífiques dèiem que la pirateria i la inòpia estètiques; la manipulació flagrant i la lletjor extrema, eren els eixos sobre els que es fonamentava el matisme, i tot d’una ens plogueren els anatemes. Ara són els fiscals anticorrupció, que ho proclamen carregats de proves, i gairebé és dogma de fe.

Diu la veu popular que “de la desgràcia de Judes, sant Macià en tingué ventures”, i qui sap si serà cert: vés a saber si  la imputació de Jaume Matas obre escletxes a l’esperança de fer més vividores aquestes illes nostres. Va ben esmerlit, l’afany, i a ca magre tot són puces, ja ho sabem. Així i tot, per ventura és cert que cridant no, pus fertogia i lletjor, recobram la gana de llibertat.