Fent el darrer glop del cafè de l’horabaixa havent passat un matí trullós va sentir que li havia caigut malament: apareixien els primers símptomes de la suor freda que li recorria tot el cos fins a envair-li les temples i del fons de l’estómac n’emergia lentament la llavor de l’oi que acabaria provocant-li arcades. Hi estava avesat, a aquestes indisposicions momentànies després d’hores estressades, que, no s’explicava com, mai no acabaven en vòmits.
Llegia amb interès “El malentès”, d’Irène Némirovsky, (“En moments com aquells comprenia perfectament per què la gent es casa… per tenir “allò”, una presència, un fregadís de faldilles, algú a qui explicar coses insignificants, algú a qui renyar quan s’està de mal humor, algú que és allà mentre callem”), i sa mare seia a la seva butaca amb la mirada morta i la boca lleugerament lívida mig oberta mostrant les puntes de les dents de dalt i de baix. Així panteixava com si hagués fet un esforç molt superior a les seves forces imprimint a cada alenada sonora el tint d’un plany, una mena d’ai més de càstig que no de dolor, que, sens dubte, volia ferir de ple qui amb ella estava.
Sí, era un lament incòmode que ell no sabia si era fruit del vici adquirit per sa mare en no voler-se entretenir en res que no fos mirar l’hora a cada instant o la manifestació d’una anomalia del seu aparell respiratori, probabilitat que descartava perquè quan dormia ho feia arreu i plàcidament. Per això, ell considerava aquell alenar llastimós de sa mare una revenja contra el món i qui el governa per veure’s abocada a la dependència, ella que de fer sempre el que li rotava n’havia fet conducta inalterable; o també allò més semblant a una amenaça, com si volgués advertir als seus cuidadors que donaria tota la creu que pogués i una mica més en considerar manifestament injusta, en la vellesa que de sempre contemplà que seria pletòrica, la seva condició servil.
Sa mare panteixa per cridar la commiseració i ell segueix llegint Némirovsky (“Havia après la lliçó de la vida que ensenya a donar molt poc i a exigir encara menys…”) quan de sobte i apressadament i potent li puja un vòmit que no és a temps de reprimir com de costum. La glopada generosa ha esquitxat les cames de sa mare que ha abandonat de cop la torpor per cridar-li:
-Mem què faràs! Quins mals modes! Venga, venga, no t’encantis i lleva això tot d’una, quin oi!, i me dus uns caixetins nets i les sabatilles de davall el llit. Ah! i en haver fregat aquesta endemesa, hauries d’haver corregut a l’excusat, tros de banc!, tires el fregall del pal i en vas a comprar-ne una altre.
Sa mare ja dorm com ho fan els justos i els humils de cor i ell n’està a punt quan llegeix: “Novament, com un malalt que sap que morirà i que mira de consolar-se’n evocant les debilitats, els patiments, la misèria de la seva vida, va intentar representar-se, amb una voluntat desesperada, les hores dolentes, l’angoixa, el dubte….”.
Estigué desvetllat un bon grapat d’hores durant les quals només sentí l’olor penetrant i el gust amargant del vòmit; i que panteixava com sa mare.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!