marginàlies

A Antoni M. Alcover i a James Joyce, a part d’unir-los el deler per la paraula, els uneix el dia del seu naixement: el 2 de febrer del 1862, en el cas de mossèn Alcover, i del 1882 pel que fa a Joyce. També els agermanà la feineria i la religió encara que des de posicions prou divergents: mentre el primer n’era servidor, l’altre l’ablania.

“¿Volem viure com a poble?¿Volem conservar nostra personalitat històrica?¿Volem mantenir inalterable i amb tot son relleu nostra fesomia? Estimem, parlem, conrem, conservem a tota ultrança la llengua nostra”. Així s’expressava Alcover en un “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana” de 1903. El mateix any, a “Impressions de viatges”, havia aclarit: “Constitueix una de tantes proves de l’unitat de la llengua que es parla a Catalunya, Rosselló, Balears i València, que, si no volem pegar coça a l’història i a la llògica, no tenim més remei que anomenar catalana. Porà venir tort i de cap de dent a qualcú però aqueix és el seu nom, per més que esperonetgen”. 122 anys després i encara és necessari proclamar-ho.

De James Joyce recordar aquest poema traduït per Marià Villangómez pot fer bé:

L’amor vingué a nosaltres ja fa temps,
quan l’un, amb timidesa, cap al tard
jugava, i l’altre, amb por, restava a prop,
car l’amor al començ és molt covard.

Fórem uns amants greus. Passà l’amor
que abundants hores dolces ens portà.
Benvinguts a nosaltres a la fi
els camins per on ara hem d’avançar.