marginàlies

Cau una pluja molt fina, albaïna, li diuen a Sóller i a Llucmajor, i n’hi ha que es lamenten que no sigui de canal, l’aigua, per poder acabar d’omplir les cisternes. Per què no se’n fan de noves, de cisternes? I tanmateix ningú no rebutja la netedat i la claror que imprimeix al migdia del segon diumenge de setembre. La nuvolada frega els cims dels puigs que volten la vila i la fan de conte. No obstant, sembla que es planyi que no en corrin de nous, de contes, en tenir el privilegi de comptar amb els elements que permeten afaiçonar-los perquè siguin instructius i perdurables: una vall prodigiosa que ofereix tots els verds; les coves que presideixen el panorama més esplendorós i que segurament amaguen dibuixos esplèndids per desxifrar; el tren que no frisa mai, que deplora la velocitat, motiu pel qual es pren tot el temps del món per fer-se Tramuntana endins i anar a trobar la mar per encalmar-la. I el bosc que ho ofereix tot i ningú no en vol rebre cap embosta; que no es cansa de lamentar l’augment insostenible de fauna invasora que el fa patir i cuita de matar-lo, i ningú no hi fa res. Es posa l’albaïna i ho fa callar tot, sobretot els retrets i els pretextos.