marginàlies

Els trons i el seu retruny, de sempre han estat veus de sibil·la que ens anuncien que la vida mai no s’ha envanir perquè no és res en l’harmonia universal i quan arribi a la seva fi, que arribarà, aquesta harmonia que ens queda tan lluny d’entendre, seguirà retrunyint. De sempre han generat un temor molt atàvic, els trons. En sentir-ne un, instintivament intentam amagar el cap entre les espatlles, una manera molt subtil de defensar-nos-en.

Ara mateix a l’arxipèlag s’han decretat alertes per tempestes desfermades que ens poden posar en situacions compromeses si feim l’animal -i el feim gairebé sempre- o no activam plenament el sentit comú, que imposa la prudència estricta. Els llamps i els trons que no deixen, ho confirmen i rubriquen.

I la negror acaba de fer aclaparadora l’amenaça i la temença que ve del cel, d’aquesta harmonia que, tallant-nos les crestes més cretines, ens posa a lloc. Els colors també cerquen aixopluc i s’arraconen, imposant un silenci fons per poder sentir l’aigua en topar amb qualsevol superfície i la inquietud més crua que s’allotja al pit.