La insòlita beutat de la tristesa
asseca la boca abans de besar
la tova emoció de la intempèrie.
La tristesa és la matèria grisa
i prudent dels desvaris de la sang
que voldria seguir nodrint quimeres
sense l’amatença constitutiva
de les venes que li fan de llitera.
La tristesa hauria de ser xerraire
i no aquesta responsabilitat
virtuosa en excés que posa a prova
la musculatura del sentiment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!