marginàlies

Divendres passat, dia 7, morí n’Argimiro Martín Adiosgracias, resident a Can Gazà des de fa 21 anys, els mateixos que jo fent el que puc per als gazanencs, que sempre és poc. Era ca seva, Can Gazà, i ho deia a tort i a dret. Començà sent un refugi i acabà sent la seva llar. I a ca seva va estar fins que no poguérem atendre com calia i exigia el seu estat de salut, que li marcava la fi. Amb la mordacitat pròpia dels habitats de la intempèrie el varen rebatejar com a “Chupito”. Tenia 66 anys i en va viure de tot color: des de la feina més dura  i extenuant fins a la lluita contra un grapat de càncers. Mai no es queixà ni de mal ni de la mala vida que entre la seva poca habilitat i l’atzar li encomanaren. N’Argimiro era de bona pasta, bona persona, noble, de cor obert, i sabia treure punta a la ironia quan les circumstàncies n’eren propícies. Em robà el cor, em despertà l’estimera ben aviat, i no sé per què, perquè era de verb escàs i elemental; supòs que per tot això de l’honestedat o de la fragilitat que exhalava i que procurava inútilment i infantil amagar. O per res d’això. Ja no ho vull saber. Sempre em tractà de vostè, la seva manera de manifestar-me respecte. El meu respecte cap a ell jo el demostrava posant-li una mà a l’espatlla sempre que ens topàvem, mirant-lo als ulls, propensos a ennuvolar-se però que mai no es retien, interessant-me per la seva salut molt castigada, per allò que necessitava, per si tenia mal, sobretot els darrers mesos. Fins que no va poder pus va seguir el ritme de Can Gazà desafiant la metàstasi i evitant molestar, ser càrrega, donar feina. Per ventura no vaig saber demostrar-li a bastament que l’apreciava; que l’estimava. Mai no sabré si sentia el meu afecte i si sentint-lo li va fer bé. Ja em fas falta, Argimiro. Més del que em pensava. Un fer falta que fa mal perquè eres bo i la bondat va cara.