marginàlies

Queia un aiguat sever, al primer matí, i escoltava amb tanta atenció com emoció el darrer treball de Roger Mas, Parnàs, un productivíssim i magnífic viatge al jardí dels poetes. De la mà en veu del solsonenc assistia admirat al part del fill del sol entre meandres de claror mentre contemplava el raig del temps que hauria de fluir molt més lentament per poder mirar amb tota quietud els ulls dels retorns lluny dels voltors que esventren vides i disposats tostemps a envasar petons per poder encendre quan calgui i ens convingui tota mena de tendreses. Escoltau i sentiu Parnàs, que descobrireu a què val la pena dedicar una estona llarga per trobar veritables meravelles que es fan lloc per romandre indefinidament.

En plena fluència de mots i sons parnasians, pensava en el concert d’ahir del meu preceptor, justament el dia que el seu germà –que comença a seguir les seves passes preceptores- feia set mesos. Els del seu curs d’iniciació percudiren amb campana i caixa xinesa el tema Rivers of Babylon, de Boney M. I ho feren força bé, tot sigui dit. El meu preceptor s’hi afanya molt, tot i que en el seu gest no amaga un cert enuig de baixa intensitat perquè ell el que vol és tocar la guitarra, l’instrument que des de fa temps li té el cor robat. Entén perfectament, no en mancaria d’altra, que aquests preludis són els passos ineludibles per poder fer els millors concerts de guitarra.

És admirable la feina de l’Escola de Música de Santanyí, on va el meu preceptor, i per extensió totes les altres. Ensenyar a tractar la música des dels primers anys és la millor inversió en sensibilitat.
I torn al Parnàs i a la seva primera cançó traslladada d’una altra anglesa, Jordi, que commou i que la seva commoció ens obre el cancell de les altres:

Salveu els seus llavis, salveu el seu somriure,
no té vint anys encara;
és innocent com el cant d’un ocell
una matinada clara.