marginàlies

Les matances com a al·legoria de Mallorca; el món, el trull, el devessell d’aquest ritual com a excusa per parlar dels mallorquins i del seu comportament davant tot allò que els concerneix. Així es podria definir “Acorar”, la peça teatral d’Antoni Gomila dirigida per Rafel Duran que està sent tot un èxit. Gomila -un veritable matancer, almenys teatral- ha sabut com enredar des del primer “xit” el públic, que tampoc no es torba gens a posar-se en les seves mans i deixar-se endur. Posats a seguir la metàfora, podríem dir que, com el porc de l’espectacle, el públic segueix confiat l’amo, en aquest cas l’actor i autor.

El món de la matança del porc i els personatges que l’interpreten donen a bastament per, en certs moments i escenes, esclafir de riure, i Antoni Gomila no plany ni la sal ni el pebre perquè la caricatura surti rodona. I tanmateix l’ombra d’aquests personatges grotescs, això és, les reflexions sobre certs comportaments dels illencs (com, per exemple, la descurança dels mots o del territori) és força allargada perquè també sigui atesa amb tota cura.

Així, l’espectacle es mou entre la hilaritat desacomplexada i el silenci gairebé sepulcral; el mateix que presideix l’instant precís que el matancer clava l’acorador al porc. I en aquesta oscil·lació contínua entre la rialla i la circumspecció, hom troba que, en certs moments, el trànsit és massa brusc i les cues de les rialles no deixen sentir amb la claror necessària l’acidesa d’alguns raonaments. Perquè cal dir que el text que diu Gomila és força dens i mai no es queda amb l’anècdota. Com qui no vol la cosa, i a tall d’exemple, passa llista –i prou exhaustiva, per cert- al riquíssim vocabulari de les matances.

Les escenes que dedica a la mestrança (a l’adulteració) demostren ben a les clares que per moltes facècies que conti, el personatge no va de berbes; que en el fons, creu de bon de veres que als mallorquins ens cal urgentment posar en dansa “lo nostro” defugint tostemps la dissimulació i això tan mallorquí de “la pardaleria”. Per això, la interpel·lació final al públic per ventura hauria de ser més agosarada, més punyent, no tan contemplativa.

Tanmateix, una hora bona de teatre del bo, del que queda; del que se’n parla.

Ahir vaig veure l’obra al Teatre Mar i Terra, de Ciutat, al costat d’un senyor mallorquí dels antics i ben conservador que fa anys estigué al capdavant d’una conselleria del “nostro” govern. Rigué a les totes i de gust les astracanades. Callà, com tots, quan els dards enverinats es llançaven a ferir. M’hagués agradat sentir com ho sentia. Tanmateix, sortí del teatre satisfet i, per això, no vaig poder evitar un ataquet de ràbia.