marginàlies

Als que combaten aferrissadament i per tots els mitjans la promoció de les llengües parlades a l’Estat espanyol llevat de la castellana, naturalment, poden dir -i des de les trones més altes i amplificades- les bestieses més grans i escampar arreu les mentides més podrides per tal de dejectar, menysprear i ofendre els parlants d’aquestes llengües sense que perilli gens la seva vergonya acadèmica o social, ans al contrari, ni que s’actuï contra ells per odiar aquestes llengües minoritzades i els seus parlants. Són provocadors i exaltats de mena atiats majoritàriament per les forces polítiques més a la dreta de la dreta política, mancats de cap argument que no neixi del seu unicisme lingüístic i l’únic que pretenen és fer-se sentir per deixar palès el seu patriotisme més xaró i, a voltes, altament agressiu.

N’hi ha de moltes versions, d’aquests soldats ultracastellanistes, i de moltes menes: d’abast estatal, comunitatautonomical, provincial o local; i de radicalment agressius fins a condescendents a priori que, a través del cinisme més barroer, emboliquen que fa fort perquè de la confusió el dictorialisme que defensen sempre hi guanya.

Els catalanoparlants, segons la versió més tolerant en aparença del castellanisme, hem de seduir molt i sempre; hem d’apel·lar al cor de qui no parla català perquè s’incorpori, de cor, a aquest parlar. Ens hem de dirigir tostemps al sentiment, a l’estima: el català per la sentimentalitat entra, però no sabem si per quedar-se. Hem de ser captivadors, encantadors, això que un temps en deien marraners, amb el català a la llengua i aquelles qüestions que més l’afecten. Com més seductors siguem, més catalanoparlants incorporarem, sembla que ens diguin. Però un cop arribats a les fibres i tocades aquestes vísceres o esferes personals i íntimes -si hi arribam i ens deixen arribar-hi- s’acaba la normalització. No podem passar d’allò personal a allò públic i col·lectiu. Amb el català no podem anar de l’escalfapanxes al carrer; de la personalitat a la col·lectivitat. No podem aspirar a ser una llengua d’ús públic generalitzat, perquè ja n’hi ha una, la castellana, i basta bé, no ens en fa falta cap altra. Per als contraris als nostres drets lingüístics, no tenim dret a una llengua amb sabates i altres calçats per trescar carrers, valls o muntanyes perquè el català -que és de poble i viu en un racó de món insignificant- no pot passar d’anar en xoquins.

Així, no som ningú per demanar el mateix tractament que l’estat dispensa a la llengua dominant, el castellà. No podem reclamar a les administracions públiques que, seguint la legislació vigent, promoguin el coneixement, l’ús, la difusió i el prestigi de la llegua catalana perquè això és fer política, com si fer-ne, de política, amb la llengua, fos un anatema, un pecatot mortalíssim. Com si el català, des del 1715, no hagi estat atacat i arraconat anant ben alerta “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Com si l’Estat espanyol i ells mateixos no en fessin, de política lingüística i a costa dels nostres impostos. I, afortunadament, tots, individualment i col·lectiva, feim política, això és, la pràctica de l’art social, de la vida en societat.

D’aquesta manera, per aquests ultracastellanistes, els que demanam poder expressar-nos en català sempre i on sigui del seu territori, passam per ser excloents, rucs que en el cap ni hi tenen més que idees delirants i que de la nostra llengua n’hem fet i en feim bandera que separa, com si ells, de la bandera del castellà no en fessin lloses que aixafen i ofeguen. Així i per això, els pitjors enemics de la normalització lingüística som els que tenaçment i tossuda, contra l’Estat i els seus sicaris, exigim el respecte que es mereix el català. La víctima reconvertida en agressora, actitud pròpia dels maltractadors.

Fa dies, un d’aquests gurus ultramuntans va posar fi al català a les Illes Balears: l’any 2051. Sap que no és ver, clar, que és una manera exabruptal de dir que els lluitadors i amants i practicants de la nostra llengua, la llengua de Ramon Llull per dir-ne un que ha marcat fort, som uns lamentables ploramiques. Sap que el 2051 els illencs seguirem parlant català; i ell seguirà bramant en contra, òbviament, si és que encara hi és. El que vol dir aquest gallet és que voldria que així fos, que d’aquí a 35 anys no hi hagués cap catalanoparlant. Li ha faltat dir que exactament morirà la Diada del 2051.