marginàlies

Amb Ovidi -el moix negre que li conté la neurastènia- a la falda, contempla la caiguda de les flors de l’orquídia i podria convertir en dibuix, si en tingués talent, els efectes que li produeix a la gola, la mena d’aspror que deixa la pena amb gotes d’angoixa.

No el distreuen de la cabòria els dos ocells que, entrats en el capvespre, conversen despreocupadament i que en un altre moment li haguessin desvetllat l’interès per imaginar-se què es deuen dir, quin secret comparteixen o quina estratègia planifiquen en cas de perill.

N’Ovidi no l’acompanya quan s’abstreu, que és com si s’abandonàs, com si pres per algun verí o droga intentàs levitar com diuen que ho feia en el ple de l’èxtasi Santa Teresa d’Àvila (“De hecho, confieso que me produjo un gran miedo, al principio un miedo terrible. Uno ve cómo se levanta el cuerpo del suelo; y, aunque el espíritu lo arrastra hacia sí mismo y si no se ofrece resistencia, lo hace con mucha suavidad, uno no pierde el conocimiento; al menos, yo misma he tenido lo suficiente para permitirme darme cuenta de que estaba siendo elevada”).

A n’Ovidi no li agrada gens quan clou els ulls, aixeca altivament el cap, les mans plegades a tall de pit i l’esquena ben arrebatada al respatller de la cadira. Quan el veu així, com si ho prengués com el preludi d’un atac de fúria, surt al corral i se’n va capdret al seu refugi. Però ara no tem cap atac de contemplació, n’Ovidi; creu que s’atansa aquella mena de descompressió que afecta son amo en veure que un detall, una busca, una taca, mica en mica arreplega els al·luvions de les seves pensades inacabades o donades per mortes, es densifica, posa l’amo entre la torpor i la incertesa, i al cap de poc tot és una mar de desconhort i inhabilitat.

Sí, quedarà a la falda de son amo fins que es cansi de mirar l’orquídia que li obre massa crivells als sentits.