marginàlies

L’estiu comença a esperonejar i, amb ell, el ple de la temporada turística. Ja se sent a dir en certs restaurants i altres comerços que la setmana que ve, o l’altra, pleguen i fins l’any que ve… o qui sap, que la crisi és brutal i resistir-la depassa l’heroïcitat.

Ahir horabaixa, sense fer-ne comptes, vaig parar a s’Arracó –anys feia, que no hi voltava- i hi pensava, en les peripècies turístiques que tant ens fan patir als illencs per ço i per allò. D’això vivim, diuen, i per aquí els golafres externs i els cobdiciosos propis ens espremen la butxaca i els entorns que tant freturam per no perdre la dretura dels pobles plenament assenyats.

S’Arracó segueix sent poble vividor –i vivible– i encara ho seria més si l’Ajuntament d’Andratx (municipi al qual pertany) decidís normalitzar lingüísticament els carrers. És mal de creure que no hagin bastat vint-i-quatre anys (la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears és de 1986) per retornar la genuïnitat als carrers arraconers. No els vaig córrer tots, raó per la qual em puc equivocar, però no vaig detectar noms guerrers en excés, llevat de Weyler, ni referents bèl·lics vergonyants. I ja que hi som, em sorprèn que hi hagi una plaça dedicada a Toledo.

Malpensat de mena, em deman si és que de la placa hi ha caigut inexplicablement el substantiu “alcàsser”, que la distingeix i que tant enaltí Franco i la seva tropa. Si no és així, què lliga s’Arracó amb la ciutat castellana? I si és llinatge d’algú, també ha caigut el nom propi per afany reduccionista d’algun funcionari poc curós?

Fent-me poble endins sense ruta prèvia, entr a un bar capdecantoner. Som quinze clients a més de l’amo. Deu juguen a cartes, quatre a truc (se sent envidar) i sis més a un altre joc que desconec. Dels quinze parroquians, tretze conversam en mallorquí. El catorzè no se sap perquè no diu res: amb cara de poca empena es limita a mirar la tele enorme on en aquell instant hi apareix Rafel Nadal parlant en anglès. I el darrer, amaradet de cervesa, empata la xerrada en francès amb l’amo. I l’amo, també en francès, li segueix el corrent tot servint-me el cafè en bon mallorquí.

Un truquer, que dóna l’esquena a la televisió, sense perdre de vista les cartes, comenta a la seva parella de joc si ha sentit el “rossinyol” de Nadal. L’he sentit, però no l’he entès; no sé anglès, li contesta el company. Idò encara ets a temps d’aprendre’n, li entima qui primer ha parlat. No tenc humor i, a més, si ja en saps tu no cal que n’aprengui jo. Per cert, què ha dit, en Rafalet? Ves, fa el primer en intervenir, s’ha entès perfectament: que envia memòries a tot Mallorca des de l’altre cap de món. Això mateix, afirma l’altre tot acceptant el truc del contrincant.

El ple de l’estiu esperoneja tant com les ganes de retornar a la mesura de tot, a la quotidianitat mallorquina de tot plegat. Com en els grans àpats familiars, ens alegra que vinguin tants de convidats a celebrar quisvulla, però ens alegra molt més quan se’n van, tot i que ens deixin l’escurada.