marginàlies

La neu, quan es deixa veure a Mallorca, sobretot a peu pla, ens estova d’allò més. L’altre vespre, quan a Palma caigueren quatre flòbies, els flaixos de les càmeres de fotos i les expressions d’admiració del veïnat no donaven l’abast. I tanmateix, rar és l’any que la neu no enfarini momentàniament la Serra i l’ompli de cotxes perquè menuts i grandolassos la toquin i se la tirin a la cara, com si del seu tacte se’n desprengués quelcom de bo, com l’oli beneït per sant Blai, que prevé les angines. Passa com els dies de fred més rigorós i server: com els tords d’un temps, cada any compareixen a l’illa, amb més insistència el més de febrer.

Els homes –i dones- del temps ens ho expliquen molt bé, que cinc graus positius a Mallorca, amb una humitat molt elevada, com sol ocórrer, fa que la sensació de fred sigui d’alguns graus sota zero. Reconec que a mi el fred, tot i que m’afecta prou, m’agrada molt més que l’estiu, encara que en aquest temps tota cuca visqui, encloent la meva, naturalment. D’altra banda, els indrets que més em plauen i que més fruesc, els hiverns els abelleixen, els confereixen el toc definitiu de gràcia. És així que  esdevenen indrets per tocar mare, ka‘abes singulars que tenen la virtut d’aquietar-me.

Un d’ells és el llogaret d’Orient, amb tota probabilitat un dels pocs paradisos que ens queden i que cal vigilar extremadament perquè així segueixi. Anar-hi a peu des de Bunyola és un delit i deixar-te prendre pels seus aires severament encalmats i forçament estimulants, una experiència que, sens dubte, pot fregar la mística, sí senyor.

I dins Orient, un restaurant, el Mandala, que cuina delícies de pecat agermanant propostes orientals amb centreuropees. Anar-hi a sopar, amb bona companyia i en el rigor de l’hivern, és, si fa no fa, tocar amb un dit el cel. Anit hi anàrem –un grau positiu de temperatura- i encara és com si hi fos.