marginàlies

Faig un cafè en un establiment fosc, de tauletes menudes i enfitades. A la que m’acomodo, pel tacte, detecto que un pedaç tebi i humit l’acaba de repassar amb més fàstic que no eficàcia. Una de les parets de la cafeteria acull de dalt a baix botelles de vi força engrutades, la qual cosa les confereix un aire de dubtosa reserva.

El local és ple. Parelles que secretegen, dues dones grans que miren passar els vianants fent-ne comentaris, un grup de quatre joves carregats d’arrecades, pírcings i provocació –un d’ells encén un cigar i ningú no li diu res-, un home de mitjana edat amb traces de professor que no se sap si alliçona o festeja una jove…

La cambrera que m’atén és molt jove, o ho sembla. Li demano un cafè i li ho he de repetir perquè no ho capta. Per assegurar que ho ha estès m’ho repeteix en castellà. Això mateix, li dic.

Quan m’ha servit a mi, s’adreça a la parella amb dos marrecs que acaben d’ocupar la taula veïna que ha deixat una parella japonesa. Parlen anglès, els nou clients, i tampoc no els entén. Ni anglès ni català, bon bagatge per ser cambrera. Demana ajut a qui sembla ser el responsable –un jove seriós, cabells rossos recollits en trena i molt blanc de pell- que en un moment enllesteix la comanda.

Aprofito per demanar-li una aigua sense gas i la seva blancor malaltissa no s’immuta quan em fa repetir la comanda. Una aigua sense gas. Tampoc no ho agafa i se m’acosta una passa més com si parlàs embarbusssat i no m’expressàs bé, i en un castellà del con sud americà em demana si li puc repetir la comanda.

Tenc sa cara molt a prop de la meva i hi detecto quelcom semblant al menyspreu tenyit d’ira. I suposo que també jo poso cara de ca perquè li dic lentament que vull aigua sense gas. En haver-ho dit  se’n va amb el menyspreu apregonat. Aquest sap anglès i vol ignorar el català; mai no podrà dir que és cambrer bo.

Faig el darrer glop de cafè quan torna la cambrera primera per servir-me l’aigua sense gas. Si sabés català i anglès podria aspirar a ser la cambrera més eixerida del país. Torn a repassar el local, les botelles engrunades, les tauletes, la penombra agomboladora, tanmateix, i la gent tan diversa que a penes aixeca remor, estranyament. Hi ha quelcom allí que em recorda un establiment antic barrat a
la claror.

Pel to ensutjat em recorda la ferreria de mestre Paco i per la mescladissa de gent Cas Nuet, la tenda total on hi podies trobar allò més inversemblant, des d’una gàbia enganadora al pern més petit del món. Adesiara en record l’olor especial, que em fascinava; aquella flaire única on s’hi concentraven harmoniosament l’olor de plàstic, de corda, de naftalina, de betum, de pintura…  Em sorprenia tant poder trobar-hi quesvulla com la rapidesa de la madona a l’hora de posar el preu a tot allò que te’n duies a pes, les tatxes, per exemple: per enlloc veia jo cap xifra que li servís de referència. I no obstant, no havia acabat d’embolicar  amb una manya extraordinària el producte amb paper de diari que ja et deia què li devies.

Vaig a pagar el cafè i l’aigua al tasser. Deman a qui em cobra on és l’excusat i em contesta en català, just aquí, a l’esquerra. El cubicle no és apte per a obesos, certament: en ser dins, ve just tancar la porta. I si les parets del local estan repletes de botelles de vi negre presumptament vell, les del ridícul excusat ho estan de frases obscenes i en molts idiomes. Al lloc comú i tot el català escrit és residual.

En sortir de la cafeteria caic en el compte que avui, dia 24 de febrer, fa 70 anys que afusellaren Emili Darder, el batlle màrtir, juntament amb Antoni Mateu, Alexandre Jaume i Antoni Maria Ques. Encara és l’hora que els hem de restituir l’honor anul·lant el seu judici infamant. Mentre no ho facem seguirem com ara jo, a l’atzaneta.